per Elena Grueso 

El passat divendres 19 de febrer, a la sala gran del teatre de l’Artesà, vam poder gaudir d’un espectacle del polifacètic Niño de Elche, el cantaor alacantí que ens va portar al Prat l’“Antología del Cante Flamenco Heterodoxo”. Aquest projecte, tal i com ens explicava l’artista durant el concert, és un recull de tots els cantes populars que no s’han recollit en antologies, ni arxius ni tresors del flamenc. Això el porta a tenir un total de 99 obres que no pot gravar de cop, per tant va reduint el número fins poder tenir un format coherent per un disc.

L’artista, amb un toc d’humor, va jugar força amb el concepte de performance i amb la narració del que estava passant, i, acompanyat de tres fantàstics músics més, que van ser molt versàtils a l’hora de canviar d’instrument segons el que la cançó requerís, va fer un concert de moltíssima qualitat que combinava de moltes maneres la tècnica del cante gitano. Hi havia una peça en llatí, per exemple, una altra en basc, una altra en català, etc. Això li va permetre establir un nexe en comú entre les peces, però també li va donar peu a ensenyar que el flamenc no és únicament dels gitanos andalusos, sinó que és una expressió artística i cultural de la comunitat gitana d’arreu.

Va ser un espectacle amb molta energia, que ens va captivar a tots des del primer moment, que també va traslladar la tradició flamenca a un context més actual, com ell va explicar en certes ocasions del concert. Una cosa que crec que ens va cridar a tots molt l’atenció, va ser que ell prengués influència per aquest projecte en l’artista Tim Buckley, un cantautor de l’escena dels Estats Units que va experimentar molt amb el folklore mediterrani i el flamenc, i que, tot i ser un artista de folk americà, més aviat tirant a rock, sentia una gran admiració pel cante gitano i tot el que aquest comporta, afegint-lo fins i tot en la seves obres. Això el va portar a fer la primera cançó del concert, en honor seu, nomenada “Deep Song de Tim Buckley”.

En conclusió, va ser un espectacle amb moltes dinàmiques i de gran riquesa musical, i amb grans músics i experts en flamenc com l’Alicia Acuña, que va tenir un paper molt polifacètic, des de bailaora a tocar les castanyoles, a fer-li coros al Niño de Elche, l’Alejandro Rojas al piano acústic i al clavicèmbal, que, tal i com va dir el cantant, va fer que “es cumplís la quota” del flamenc, donant-li un toc molt solemne al concert, i en Raúl Cantizano, que va ser el més experimental, amb una guitarra espanyola, una acústica, i mig set de bateria que ens va transportar a les processons tradicionals de Setmana Santa.