Crònica LA NIT MÉS FREDA DE L'ANY

Corria l’any 95 i a la meva ciutat s’inaugurava La Capsa, un centre cultural amb bucs d’assaig i una sala de concerts que acabaria sent molt més que un edifici. Aquell mateix estiu la meva banda de death/doom COSMOCIDE tocava al Festival Ritmes, a la foto de la cerimònia d'obertura sortim els meus col·legues i jo: melenuts diversos, un d’ells jo, aleshores amb els cabells negres. Al cap de poques setmanes ja estàvem fent headbanging a l’escenari de La Sala i assajant-hi fins a la dissolució de la banda. Sense saber-ho, començava una relació estreta amb La Capsa, carregada de grans moments… i de ressaques llegendàries…

El Willy, una persona superimportant per a mi des de l’institut, amb qui he compartit i continuo compartint tants riures i experiències vitals (moltes de bones i algunes de dolentes), i treballador de la part tècnica i creativa de La Capsa, em deixava estar sempre per allà i això era garantia de riures i de passar-ho bé. Famosíssim arreu del món… o almenys dins del meu.

Com a bon evangelitzador del metall (això diuen), sempre he defensat allò de masmetalenlacapsa, lema no oficial que el meu amic Torky continua escrivint per aquell infern de les xarxes socials del qual soc un autèntic pagès. Sempre he pensat que aquest país, sigui quin sigui, ha deixat de banda el metall, especialment el metall extrem. Programes com TOCATA o ROCKOPOP tocaven una mica heavy als anys 80; potser alguna cosa a PLÁSTIC als 90, alguna cosa a SPUTNIK… i poca cosa més. El metall aquí ha existit i subsistit gràcies al DIY i a promotors valents que, en molts casos, acabaven arruïnats.

A principis dels 2000, juntament amb el meu bon amic i pratenc MotörSalva, vam aconseguir convèncer el gran Josep Maria Voliac (què passa, Grenyes! Tota la meva generació està en deute amb tu) que el metall extrem també havia de tenir el seu espai a La Capsa. Grenyes, principal promotor de metall extrem a Barcelona en aquell moment, va ser qui va aixecar el veritable punt d’inflexió: abril de 2002, HYPOCRISY juntament amb IMMORTAL. Allò fregava l’irreal.

Fins aleshores havien passat per La Capsa artistes “grans”, sí, però pel que fa al metall, això va ser una altra lliga. La mateixa sala que havia acollit bandes del circuit zero, grups novells i formacions locals, era presa per hordes metaleres escandinaaaaaavaaaees, disposades a marcar territori!

A partir d’aquí van desfilar noms que avui encara costa de creure: EXODUS, NUCLEAR, ASSAULT, MORTICIAN, GRAVE, OCCULT, SINISTER, DEEDS OF FLESH, HATE ETERNAL, NILE, IMMOLATION, MARDUK… són els que em venen al cap, molts d’ells en el moment més àlgid de la seva carrera i amb aforaments que encara es comenten en veu baixa. Jo, però, a crits i amb orgull metaler.

Després de la reobertura de La Capsa els anys 2013–14, vaig tornar a insistir amb el metall (en aquesta vida es pot ser de tot menys un pesat). El 2018 vaig proposar una nit amb la meva banda tribut als totpoderosos SLAYER, ATONEMENT (de MotörSalva) i CRUZ, que presentaven Culto Abismal. El concert va funcionar molt bé i, tot i que no se li va posar nom, per a mi va ser la primera edició de La Nit Més Freda de l'Any, ja que la mecànica de la nit seria la mateixa des d’aleshores.

El 2023 es repeteix la fórmula amb AVERN, BOCC i ÒSSERP, i és aquí quan la gent del Prat i de fora comença a assumir que, amb una freqüència estranya, però constant, hi ha cita amb el metall extrem a La Capsa. Recordo Guillem dient-me des de la taula de so: “Això ja es queda per a cada any”. I jo, encantat.

El nom LA NIT MÉS FREDA DE L’ANY és idea d’en Guillem i li escau com un guant. El 2024 arriba el baptisme oficial amb ESTERTOR, MORBID FLESH i ONIRICOUS (Cuenca), una banda poc habitual per aquesta zona. El 2025 la cosa continua amb HANDLE WITH HATE, REDIMONI i AVULSED (Madrid), que no tocaven a Barcelona des de feia una dècada. En aquestes edicions ja m’hi implico molt més, no només com a consultor, sinó també en l’organització, i els comentaris torna a ser molt positiu.

I arribem al projecte d’edició per a aquest 2026. Celebrant el meu aniversari el juliol del 2025, al bar de La Capsa (on si no?), entre col·legues i cerveses, surt la conversa sobre a qui portar. Per allà hi eren Guillem i Willy, i mig de broma plantejo portar una banda internacional. Em diuen “endavant”. Primer vaig pensar en alguna cosa francesa per proximitat, la meva lògica em deia que seria més barat, i és llavors quan David Carrascosa (Simbiotic Magazine, Metali-K.O.) deixa anar la bomba: “T’imagines veure SUPURATION?”. Aquella banda que ens vam perdre el 94 a la sala Garatge, quan venien amb el seu debut The Cube.

Escric a Dave Rotten, d’AVULSED i de Xtreem Music, segell que edita SUPURATION a través de SUP, i em diu que no solen tocar gaire. Tot i això, els envio un correu molt “afectuós” (recordem que era el dia del meu aniversari i que els sucs d’ordi havien corregut força) als germans Loez, Ludo i Fabrice, desfent-me en elogis cap a The Cube. Contra tot pronòstic, accepten… i anuncien que el tocaran sencer.

La nit la van obrir APPARITION, amb el seu death metal ranci (això és bo, és death metal), presentant Fear the Apparition, amb unes pintes a l’estil POSSESSED i SLAYER dels 80, però sonant a DEATH METAL (EN MAJÚSCULES), amb un so impecable. Cal recordar que aquests cafres venen de bandes veteranes com EMPTY i ATARAXY. A la gent li va agradar i es va notar a la venda de marxandatge.

Després ONIROPHAGUS, presentant Revelations of the Void, el seu treball més ambiciós. Death/doom dens, atmosferes pútrides, una violinista a l’escenari a l’estil MY DYING BRIDE; m’atreviria a dir que va ser un moment àlgid de la nit. En acabat, una versió de “Terminal Spirit Disease” com a homenatge pòstum a Tompa Lindberg, que va deixar més d’un amb les parpelles girades. El so es va mantenir molt amunt durant tot el set. Gent que també prové de bandes prèvies amb molts quilòmetres fets a l’underground.

I finalment SUPURATION. Després d’un inici amb material de SUP, que va descol·locar alguns (jo ja ho sabia, però vaig veure la reacció de la gent), va començar “The Elevation” amb Dave Rotten com a cantant convidat i el viatge complet per The Cube. Per a molts va ser tancar una ferida oberta des del 1994. Death metal amb classe, amb ecos de VOIVOD i PINK FLOYD, tocat per músics fregant les 60 castanyes que van donar una autèntica lliçó.

En acomiadar-nos, Fabrice Loez em va dir: “Això ho hem fet per tu. Feia dècades que no tocàvem The Cube”. No són exageracions. Hi ha testimonis.

Més enllà de la música, la nit va ser màgica gràcies a la gent de La Capsa: la part de gestió, Guillem, Lucía…, l’equip tècnic i especialment Cris, regidor d’escenari, que converteix la logística en una cosa fluida i gairebé invisible. Les bandes estaven encantades, l’ambient va ser immillorable i es va confirmar, un cop més, que com deien MANOWAR, if you like metal, you are my friend.

La Capsa és una sala molt còmoda per a concerts: sopes allà mateix, metro a la porta, l’aparcament a la zona no és d’aquells casos que et fan venir ganes de llençar el cotxe per un penya-segat, els serveis per a l’evacuació després de la ingesta de líquids són abundants i ben atesos, un pati per sortir entre banda i banda i comentar la jugada… Què més es pot demanar?

Sempre que em demanin consell per a aquest humil festivalet, hi seré. Perquè masmetalenlacapsa no és només una idea, és una família que creix edició rere edició. I si algun dia cauen DARK ANGEL o DISMEMBER, millor. Somiar, de moment, continua sent gratis.