Avui estem al carimb
Comença la nit puntual i ja notem que això serà diferent del que coneixem del Xavi Alías. Ja no hi ha banda. No hi ha guitarra acústica. Ho ha canviat per Macs d’Appel, flamencs i botons de colors…Als qui ens agrada Mike Oldfield, Pet Shop Boys però també Leonard Cohen crec que podrem entendre aquest canvi.
Ens trobem davant de tres artistes sobre l’escenari…Sembla com un concert de tecno-pop. Jo que sóc dels 90’s, popero i electrònic, entenc a la perfecció el que està sonant: sons antics, vinils atrapats, samplers, sintetitzadors i fortes visuals.
El Xavi Alías amb el Ferran Resines. Fidel acompanyant dels últims temps amb els seus teclats. Músic, mecenes, productor, i el que l’estira a seguir fent rotllar el cap.
I a l’altra banda….l’altre Xavi, que juntament amb l’Erika, són els coneguts pratencs Antivaho. Amants de les imatges i les càmeres. Convidats d’honor per posar, molt encertadament, imatge a les cançons del Xavi. Feina res fàcil. “Misión Cumplida”… Que bé el coneixen! Han captat els seus deliris amb alguns missatges amagats i crítica social-política. La Belen Esteban, Gandhi, Caravaggio, Elvis Presley, tots ben amunt com el cotxe a l’edifici…I com no, palmeres del Carib entre sons africans sintetitzats.
Amb el nou disc ens ve una mica de por de perdre al Xavi folk, al Xavi pop, la seva veu, les lletres i melodies a les quals ens té acostumats per la fortor de les bases musicals dels samplers, teclats, etc…
Però si volíem alguna cosa diferent i per ballar, havia de ser així, ritmes potents, les cançons i les melodies que continuen sense perdre res de l’essència del Xavi…BUFFF! SALVATS! Tenim al Xavi de sempre però ara “anem de Sónar”, estem creatius i reinventats. El noi no pot estar mai quiet. Al públic ens agradava allò d’abans? Si? “Pues toma”! què us sembla això? Han de passar uns dies per pair-ho i dir: -Com ho fas? tot tan fàcil, ja sigui pop, folk o ara electrònica. Com es fa per transmetre les melodies i les lletres tan rebuscades al cap de la gent? Bé, suposo que això es porta dintre, si no…
Bé doncs, comença amb “Dada” i ja no para, fins 2 o 3 temes enllaçats on ens camuflen alguns dels hits del primer disc com “20.000 llegües”. Un pas enrere (òstia!) és una altra cançó, bé quin remei no hi ha manera, avui no toca, avui estem al Carib. I arriba “Carib” el hit! Bé, jo com a carca que sóc hagués estirat el estribillo enganxifós i ballable molta més estona… jugant amb el públic…però això és massa previsible per ells…
Després arriba “Crida”, xula i potent… Resumint, un parell de cançons o tres més del primer disc i del nou totes maquillades al nou estil. Seguidament la joia de la corona per a mi, amb els visuals de triangles divins, un so molt net tenint en compte al volum que està tot, ens indica qui mana, qui podria estar a qualsevol dels molts festivals d’aquest petit país, com un artista imprescindible de la nova escena… Omple la sala com si fos un artista consagrat del puto Sónar.
Amen Xavi Aliàs, ara només queda que puguis rodar i nosaltres poder seguir-te i trobar les teves veus d’una “Nit d’estiu”…
Lluís Aguado.
