Cinema i Música 2024
Ana Cruz i Sergio Rojas, Hector Botija i Carlos García Reche, Missing Textures.
En aquesta ocasió el Cinema i Música canvia de fil conductor i s'endinsa dins de l'Arxiu Municipal per fer recerca dins de la col·lecció del cinema amateur del Prat. Gràcies al treball conjunt amb l'Arxiu vam organitzar les 4 sessions fent coincidir a cada proposta musical amb un director diferent. Les propostes mostren els primers “documentals” que amb una narració més dramatitzada, mostren la vida extrema a diferents illes del món. Les propostes musicals són tres i molt diferents entre elles.
Les pel·lícules d'en Rocamora tracten temes eminentment socials. Ell era viatjant de comerç i coneixia bé els problemes quotidians més punyents: la filla de setze anys que decideix marxar de casa, una dona que té relacions extramqatrimonials i es veu complicada amb un crim, una paarella que busca pis inútilment i la tal vegada més avançada al temps, Mònica, una jove independent que vol viure la seva vida sense lligams, és a dir, el tema de l?alliberament de la dona. Intèrprets: Àngela Jové, ingani Boixadera, Alfredo García, Imma Pugès, Rosa Ibern i Josep Rocamora fill.
Per en Villanova era essencial en les seves pel·lícules la col·laboració de la família, la dona, el fill, la filla, el nebot, els amics i els veïns, per tarctar temes molt propers, com un soroll que porta de cap a un conductor d'una furgoneta, un nen que ha de vèncer els temors de la nit per travessar un bosc, un jove que surt de la presó i es troba amb el rebuig de la societat i un amor romàntic més enllà de la mort. La Glòria Villanova i en Jesús María García són els
Al Fermí Marimón li agradava construir un curt a partir d'una peça musical. Primer triava la música: un vals, un minuet, un sirtaky i grabava la banda sonora, després feia la lectura d'aquesta banda, els compassos musicals, el nombre de fotogrames que corresponien a cada compàs, i cercava les imatges que il·lustressin els fotogrames, una operació momés aritmètica, que imprimia, en el muntatge, el ritme de tot plegat. Així procedia per un film musical, encara que avui procedirem a l'inrevès, a partir de les imatges crearem la música. "Cuento de Reyes" és diferent, segueix la tònica del neorrealisme italià.
A finals dels anys quaranta del segle passat un adolescent, en Jordi Bringué, va assistir al cinema Savoy de Barcelona a una projecció de cinema amateur i va quedar enlluernat. Els següents passos d'ell varen ser: crear la "Secció de Cine Amateur de l'Agrupación Cervantes", realitar el "Prat Documental", que avui dia es conserva com un tresor i posar en marxa el primer cine-club del Prat. Vint anys després va rodar "La colilla" que va obtenir, fins i tot internacionalment, els més alts reconeixements.