Crònica: Dolo

crònica per Stella Rubio

Ja era la segona vegada que anava a un concert d’ella. Tenia curiositat per veure-la en aquesta nova etapa com a Dolo presentant el seu primer disc en solitari “Copilotos” i del qual és compositora.
I no em va defraudar, tot el contrari. Va ser una gran sorpresa veure com és fidel a aquest pop electrònic envoltant, càlid, amb guitarres elèctriques, fins i tot atrevint-se amb temes antics de Pastora com “Tengo” en acústic o “Una nit en blanc” aquesta sí, una de les sorpreses noves, plena de sentiments i com va dir en algun moment “para desenchufarte de la vida”.
Un so fresc i espontani que et fa sentir com si estiguessis en una festa entre amics, amb confeti inclòs.
Uns ritmes que el mateix et feien ballar que parar-te a escoltar les històries de les seves lletres, carregades d´intimitat, quotidianitat, realitat, ironia i humor.

Molt d’humor.
Així és ella. No va parar un segon de desbordar optimisme entre cançó i cançó explicant alguna història quotidiana, de la qual ella mateixa es reia.
La seva forma espontània d’estar a l’escenari ens va donar diversos moments divertits, i anèdotes com un petit monòleg quan se li va apagar el micro mentre Willy anava al rescat, fins a un petit oblit d’una de les lletres que va acabar en una mena de jam entre el guitarrista i ella.

Una banda que es comunicava constantment.
Està clar que trepitja amb energia, volent “tocar al públic”, deixant-nos cantar a cappella una bona estona.

No la vaig poder sentir més propera, fins i tot més tard, fent-se fotos i prenent una copa al bar amb tots nosaltres.
Una artista multidisciplinar.

Cantant, compositora, actriu, il·lustradora … però sempre ella, sempre Dolo.

foto Elena Álvarez