Crònica: Moves i Dark Folk Trio
crònica Àlex Matarín
foto Elena Álvarez
MOVES
La nit començava a La Capsa amb una gran expectació per veure la posada en escena del primer àlbum de la banda barcelonina Moves. La formació compta amb membres de grups com Standstill, Carrots, Anika Sade o El Diablo en el Ojo, i per tant, qui encara no hagués escoltat el seu debut, ja podia sospitar que el directe seria impactant. D’altra banda, els qui ja havíem escoltat “Landscape on a Plate”, teniem curiositat per comprovar si el directe correspondria amb la qualitat del disc.
No van defraudar. Iniciant el seu directe amb Solitude, van anar desgranant les cançons del seu àlbum com Sky, la magnífica Red Room o Please, don’t kiss me. Moves van demostrar que tenen un repertori de cançons intenses, elegants, sòlides i amb un aire cinematogràfic. De fet, mentre un els veu actuant i queda captivat pel seu só, és fàcil imaginar a Moves damunt l’escenari del Roadhouse de Twin Peaks, com a banda atemporal i misteriosa. Finalment, els barcelonins van regalar dos temes més que no estan inclosos en el seu disc: Aisha i Black Room, els quals van portar als assistents des d’un registre suau i ambiental fins a un registre més contundent. Tant de bo continuïn donant-nos més cançons. “Landscape on a Plate” ja es queda curt.
FERNANDO ALFARO (DARK FOLK TRIO)
Sota el nom de Dark Folk Trio arribava Fernando Alfaro i la seva banda d’acompanyament a La Capsa amb la intenció de presentar “Sangre En Los Surcos”, l’últim disc del compositor on recopila alguns dels èxits dels seus 30 anys de carrera. En realitat es tracta d’un fals recopilatori, ja que en ell reinterpreta antigues cançons amb una producció molt més minimalista que a les versions publicades fins ara: guitarra acústica i veu, amb el permís d’alguns arranjaments discrets. Aquesta nova revisió ens apropa a la idea original de com els va crear el propi Alfaro, un compositor particular i que és part de la història de la música independent estatal.
Sobre una projecció de la portada de “Sangre En Los Surcos” sortia a l’escenari el Dark Folk Trio, començant el seu recital amb Dominó, tema que obre el disc. Mentre anaven caient cançons com Ricardo o Sangre En Los Surcos, el d’Albacete ja avisava que havia iniciat amb la primera cançó del recopilatori i que finalitzaria la seva actuació amb la que tanca el disc: “una llicència artística que em dono”, va dir. Evidentment, no van faltar clàssics com Camisa Hawaiana de Fuerza o Fuerte de Surfin’ Bichos, aclamada pel públic. La interpretació de Fernando Alfaro i els seus nous acompanyants va superar de bon tros les expectatives creades per les versions enregistrades recentment. Els instrumentistes Joel Garcia i Eloy Bernal semblen no tenir cap tipus de contemplacions a l’hora d’afegir guitarres, baix, teclats o percussió. I així, entre les bones sensacions d’aquest nou format, oferien al públic altres cançons com Siempre Lo Mismo, Mi Anestesia, ¿Qué Clase de Animal? o Mi Refugio, amb la qual van acomiadar-se. Per sort, el Dark Folk Trio va sortir de nou a l’escenari de La Capsa per un vis, que va consistir en dos dels temes més aclamats de la discografia d’Alfaro: Gente Abollada i Magic. Però abans de marxar definitivament, el compositor va complir amb la seva advertència inicial tancant el concert amb una emocionant Mis Huesos Son Para Ti. Un home de paraula.
