Crònica sobre la trobada amb Rodrigo Cuevas i Barbiàn

La pratenca Ali Durán ens explica com va ser la trobada amb Rodrigo Cuevas i l'obra Barbián, a on Rodrigo va donar una nova dimensió a la música popular

L'Ali Durán és arquitecta i part fundadora d'UIKÚ, fanàtica dels còmics i molt activa a la vida cultural pratenca. Com que coneixíem la seva admiració pel treball de Rodrigo Cuevas li vam demanar que escrivís unes línies sobre tot allò que va passar el dissabte 8 de maig:

"Només eren les 12 del matí i ja estàvem desitjant que arribés la tarda per poder gaudir de Barbián al Teatre de l'Artesà. En un sofà verd amb un portàtil i poc més que una pandereta i un acordió, Rodrigo Cuevas es presentava amb el seu "catalán de carretera" amb un -bon dia- davant d'uns pocs afortunats.
El jove Asturià de naixement i defensor de la música i cultura folklore, va trencar el gel parlant dels seus inicis i definint amb tocs d'ironia i humor el fake de la música Celtista i els instruments denominats "celtes".

La idea de la trobada era que fos un espai d'intercanvi cultural, on no només parlés ell. Cosa que va aconseguir i com sempre fa als seus espectacles, al llarg de les dues hores es van donar balls, cants i aparicions estel·lars com la de la nostra dona sàvia, María Godoy.

A Rodrigo no li falten formes de ficar-se al públic a la butxaca. Potser és com parla i la forma d'expressar-se propera, entenedora i perquè no, sensual. Es proclama defensor de la música de poble, la que surt de dins sense complexos, de l'ús de les panderetes de dones buscant gresca, que són silenciades a la cultura i no tant dels gaiters que toquen per diners una tarda i es porten tots els reconeixements musicals. La música perquè sí, la incorrecta, la de la gent de camp, on no només és una forma de divertir-se sinó de viure i de sentir-se.

Ens explica que la primera vegada que reacciona a aquest tipus de màgia folklòrica, va ser amb una "cantada", un tipus de música tradicional d'Eivissa i Formentera, definida per Rodrigo com "brujas cantando". Ens va posar un exemple, podeu imaginar els cants en mallorquí, pura expressió i per a ell, punt d'inflexió en la seva carrera musical.

Amb 23 anys va anar a viure a Galicia. Enamorada em vaig quedar quan el vaig sentir parlar de l'encisadora manera que tenen a Galicia de fer reunions i festes. En aquella època va passar de casa en casa, de grup de senyores en grup de senyores, "senyorificant-se". Vam esclatar a riure amb l'expressió, però rere de la broma, es notava l'emoció quan parlava d'aquestes reunions on es sentia una més i demostrava molt de respecte per tots els coneixements i llargues vides dels nostres grans, d'aquelles senyores.

La Concha de Tresmonte i la Vinita de Vidal, dues dones grans referents en la música tradicional Asturiana. Angelita Caneiro, coplera... referents de dones que canten des del cor, ballant i deixant-se portar per la música, desafinant i cantant lletres poc refinades.
Aquesta música folklòrica, el que Rodrigo porta per bandera, no és només la peça musical com a instrument d'art, sinó com a recurs de transmissió d'energia, sentiments i trobada d'espais de llibertat on ser com un vol ser i expressar-se.

Durant el matí, vam substituir la llar de foc al capvespre fosc i fred Asturià per un sol imponent en el pati de la Sala de Concerts de LaCapsa que, una vegada més com pretenia Rodrigo, es va transformar en un espai d'oci i transmissió, on no van faltar càntics, als cesteiros, jotas, coplillas, balls i contes. Desitjant, amb il·lusió, que arribés de pressa la tarda per tornar a veure'l al Teatre de l'Artesà.

I per fi va arribar la tarda, ens tornàvem a trobar, ara sí, tots engalanats com mereixia l'esdeveniment. El teatre l'Artesà a les fosques ens rebia amb un joc d'ombres on es dibuixava una bonica figura amb un ventall a la mà sobre el cap. Orquestrat pel músics, Frank Merfort y Richard Veenstra, Rodrigo començava l'espectacle Barbián com ha de ser:  “desenvuelto, gallardo, atrevido...”

Barbián, pretenia ser un homenatge-recorregut sobre la Zarzuela a lo "Rodrigo Cuervas" dirigit per Fernando Carmena. Va ser intens, sentit, amb “coletilles” de senyora i amb moments de pell de gallina. Des de la cultura més mundana i més popular, dels pobres, dels rics, dels senyoritos i les dones de mal viure, passant per Chueca, per l'horta, amb desparpajo i de vegades poc refinat.

Va representar una dotzena de cançons on "Carcelera" va obrir i  tancar Barbián. Momentazo "Amor de hombre" que va representar caminant sobre unes sabates de taló impossibles amb la faldilla i davantal, que li va dissenyar Constantino Menéndez (@madebykos) conjuntament amb el miriñaque, un bonete i un mantón. Un treball ple de tradició i que forma part important de la posada en escena dels espectacles del jove Asturià.

Les peces de sarsuela eren conegudes per molts, però segurament era la primera vegada que escoltàvem aquesta versió de Barbián amb tocs electrònics i amb ús d'instruments alternatius com el Theremín que actualitzen aquesta tradició als dies d'avui.

Però quan s'asseia a terra per cantar, representant dones treballant al camp, recordo que em sentia a soles amb ell. La posada en escena, a les fosques transmetia intimitat, i l'emoció t'arribava al cor. Moments contrastats amb les "Rodrigades" de senyora que ens feien esclatar a riure. Va passar volant!

I es va acabar la cita amb Rodrigo. Els aplaudiments d'agraïment van durar una bona estona: als músics, al director, a Rodrigo, a Constantino Menéndez,

al Teatre l'Artesà, a les senyores, als chascarrillos sobre "rondar" i les "trabajaciones"...

Vam marxar i no volíem, però vull pensar que ens tornarem a veure al Prat!"