El "Cojonoes" de Santi Campos

El passat 27 de gener Santi Campos va tornar a trepitjar l’escenari de La Capsa 16 anys després de la seva darrera visita. I aquesta vegada arribava per presentar el seu darrer treball, ‘Cojones’. Un nou àlbum ambiciós, allunyat del Santi Campos que coneixíem, amb sons menys ‘rockers’. Acompanyat de Los Herederos i en plena gira de promoció d’un dels àlbums millor valorats per la crítica entesa, Campos es preparava per a un retorn especial al Prat.

La nit de Santi va començar amb un preludi adient pel que venia després, amb Carlos Cros i la seva ‘big band’. Cançons divertides acompanyades de música festiva. Em va transportar a les nits de festa dels vint-i-pocs. Tot combinat amb aquesta veu tan característica de Cros i el ‘buen rollismo’ que destil·la sobre l’escenari. Ingredients per posar-te un somriure a la cara.

I els protagonistes de la nit no es van poder estar de fer un interludi i guitarra en mà, Carlos i Santi, Santi i Carlos es van voler marcar dues cançons. Per cert, com dues veus tan allunyades entre sí poden combinar tan bé?

I a partir d’aquí començava la nit a La Capsa de Santi Campos y Los Herederos i també la nit dels nervis. Les ganes de voler fer-ho perfecte en una nit especial a vegades porta a prendre riscos. Pels entesos en la música i els erudits de la tècnica diran que el concert va tenir errades, que no va ser un dels seus millors directe. Potser Campos encara està experimentant en els nous sons que permeten les noves tecnologies i aquest camí no és fàcil. Però per mi, que no entenc tècnicament de sons, música… no en va importar. Jo que em guio per les sensacions i els sentiments, que busco que les cançons em toquin alguna tecla del cos és el que vaig sentir.

Santi Campos va fer un recorregut pel seu nou projecte amb sons clàssics barrejats amb allò que l’allunya de ‘Amigos Imaginarios’ i el fa ser una mica més obscur.

La crítica entesa diu que ‘Cojones’ està cridat a considerar-se un dels millors àlbums pop de l’any. El camí és llarg, però, almenys Campos té aquest camí davant seu.

Miriam Roures