Entendre a Brassens
Projeccions d’un concert del cantautor francès Georges Brassens rebien els assistents al concert de Marc Garcia a La Capsa del Prat. I no feien més que confirmar que tots sabíem on veníem: un concert de versions és un concert de versions, al cap i a la fi. Un xoc de protagonismes; les paraules d’un dites per la veu d’altre.
El que en un principi podria semblar només destinat a fans acèrrims del versionat va acabar sent el que, al final, és desitjable: un concert per a tots els públics, molt didàctic, ben tocat i ben conduït.
La música: Brassens era un cantautor que donava poc marge a la musicalitat. No perquè li manqués melodia, sinó perquè anava de cara a barraca (repetia estrofes, només s’acompanyava d’humils guitarres i poca cosa més) i en això es diferenciava dels seus companys de la chanson més romàntica. Per entendre’ns, seria el nostre Quico Pi de la Serra, en una generació plagada de Joan Manuels Serrats. L’eficient banda de Marc Garcia li sap donar un toc swing per sobre de l’habitual pols, un pèl circense i tot, de la guitarra. Alguns flaixos de guitarra elèctrica aquí, alguna mirada còmplice de la secció rítmica, que va tenir ben poca feina, simplement per aguantar el tempo endimoniat de les cançons. I, per sobre de tot, el timbre clar de Marc Garcia, que amb prou feines mirava el faristol, tirant de memòria per reproduir les estrofes plenes de giragonses de Brassens.
I aquí és on arribem al quid de qualsevol concert de cantautor: la lletra. I, en aquest cas, els elogis cap a Marc Garcia han de començar encaminats a les elegants presentacions de les cançons, contextualitzant, explicant anècdotes i conduint a velocitat de creuer el recital.
I, després, les traduccions, bàsiques pel propòsit del disc i del projecte: salvar la distància d’una llengua que no dominem, per universalitzar el missatge de les composicions originals. Unes traduccions que, per cert, no grinyolaven gens, i les que no eren d’en Marc (sinó de Krahe o Paco Ibáñez, per exemple Por una muñeca me hice chiquitín, versió de Je me suis fais tout petit) van ser rebudes amb eufòria per alguns membres del públic, en una secció de 4 temes a mig concert. A mi només se m’acut la molt recomanable versió d’Il n’y a pas d’amour heureux dels Mishima al seu disc L’amor feliç, per ampliar la llista, tot i que la lletra era del poeta Louis Aragon, que sembla que no va quedar molt content amb la retallada d’una estrofa, la més patriòtica del poema, que va fer Brassens.
Detalls com aquests demostren que Brassens era un personatge angulós: tant pel que fa a la seva visió de França (com un país bel·licista, com queda clar a Los patriotas), per la seva ironia (La primera guerra mundial), o per la seva vida privada: amb les seves cançons va reconèixer ser un proxeneta (El chulo arrepentido) o va deixar testaments emocionants i hilarants alhora (els 7 minuts de la seva Súplica per ser enterrat a la platja de Sète).
Tot això (o gairebé) ho vaig aprendre assistint a un concert que va traspassar la part musical i que ens va acostar un geni, per sort, comprès, irreverent i polèmic.
Pau Rumbo
