EL DESCOMPOSITOR

Música contemporània amb David Casanovas

Compartir a:

Què difícil definir què és la música contemporània. Ja d’entrada sona a una qüestió marginal, residual… No existeix una formació acadèmica en aquest sentit, el David ens confessa que ell no ha tingut possibilitat d’estudiar la música que interpreta i que l’apassiona i, per tant, no ens donarà una visió acadèmica de la música contemporània. Tot i que ara a l’ESMUC sí que comença a haver-hi estudis relacionats i que generen un corpus de coneixement al voltant de la música contemporània, ell ens parlarà de com es connecta ell a la música contemporània i comença a practicar-la. Aquest Descompositor és doncs un itinerari personal cap a la música contemporània.

D’entrada es qüestiona…”Perquè toco música contemporània?” és una música que interessa a poca gent, és minoritària no és fàcil, tampoc no és massa gratificant. Per entendre com arriba a ells ens connecta a dues experiències vitals:

La primera és fruit de la passió per la lectura i és una frase trobada en una llibre de Nietzche, Així parlà Zaratustra, al capítol 4, “l’home és una corda d’iman entre la bèstia i el superhome” som persones que darrere nostre tenim una història que, amb la seva inèrcia i força, ens porta endavant. Aquesta, entre d’altres lectures el porta a una fascinació per les coses difícils i complexes.

La conversa amb un company d’una orquestra en unes festes a Bellvitge, un estiu de finals dels 80 i a propòsit d’una cançó de rock català dels Tancat per defunció, li recomana una pel·lícula de Stanley KubrikEl Resplandor, sobre un professor obsessionat per escriure una novel·la. Més enllà de l’argument, sobretot la Banda Sonora el va captivar i destaca com una nota sostinguda és capaç de colpejar tant i determinar l’ambient d’una escena.

Totes dues trobades desperten una certa fascinació per “lo lleig”, per l’estètica del terror, de la tensió i per tot allò que tenim amagat a l’interior i que no emergeix socialment. Investigant en aquesta línia el David descobreix com al segle XX aquests elements són molt presents en la creació artística en diferents disciplines, escoles i moviments: Dadaisme, futurisme, música experimental, escriptura automàtica…

Després de la pel·lícula comença a investigar el tractament d’aquesta estètica de la lletjor, de la por que ens porta a ser el millor o el pitjor, de les coses ocultes. D’aquesta recerca descobreix creacions com els contes gòtics d’Edgar Allan Poe , a Baudalaire Les Flors del Mal 

De cop el David busca en la música tot això que ha trobat en els llibres, cercant com es plasma en els moviments musicals, aquesta ànsia de superació i aquesta atracció per la lletjor. A primers de segle trobem alguns autors fundacionals que van ser capaços de donar sentit, fer música i fer emergir aquests elements ocults en les persones, a partir de dues estètiques:

  • L’expressionisme en què es busca l’emoció personal, l’exili intern, la fragmenntació, la musicalització del dolor. Un dels representants d’aquesta estètica és Schoenberg, de tradició més alemanya.
  • L’impressionisme en què es recull la modernitat, la fàbrica, la ciutat… Un dels representants d’aquesta línia és Stravinsky, de tradició més francesa.

El David comparteix amb nosaltres una peça de Arnold Schoenberg , Pierrot Lunaire (1912) . Un seguit de peces composades per a una cantant (que utilitza la tècnica del sprachgesang, cantant i parlant alhora) i un grup instrumental en què posa música a textos en un format cabaret però molt allunyat de la idea prefixada que tenim del cabaret. Aquesta peça la va poder interpretar en directe el mateix David.

 

Seguim escoltant peces. En aquest cas ens parla de Stravinsky  i La Consagració de la primavera (que podeu escoltar-la aquí)  una peça estrenada a París el 1913 que marca un abans i un després a nivell de composició musical justament perquè Igor Stravinsky composa aquesta peça des d’altres paràmetres: trenca els accents i els desplaça, fa ús d’escales molt poc freqüents, poliacords i acords juxtaposats amb que aconsegueix un so brutal i d’una modernitat insultant. A la composició cal sumar el treball de coreografia de Serguéi Diáguilev; que també revoluciona la tradició del ballet més clàssic.

 

Les dues peces que hem escoltat suposen dues actituds envers la música, Schoenberg representa el lleig i la brutalitat mentre que Stravinsky representa el camí de la tècnica i la recerca tornant però la mirada vers la força primigènia i el salvatgisme. Cal sumar a aquestes cites de músics també a Béla Bartók del què en destaca la capacitat de transmetre la desolació de l’home modern dins les grans ciutats, com Kafka i el sentiment de desconnexió del món que l’envolta, la soledat i la incapacitat de comprendre la societat contemporània. Bartók, d’orígen hongarès  serà força influent en la creació contemporània posterior, aborda temes més folklòrics amb ritmes punyents a mig camí entre les actituds de Stravinsky i Schoenberg. Destacar també que en aquesta expressió de l’home desconnectat de la ciutat moderna aborda la qüestió dels silencis com a buidor de l’individu i la crisi de la raó, un tema molt potent i recorrent en la creació musical contemporània.

 

I després d’aquest salt temporal tornem a Kubrik perquè indagant en la seva filmografia va descobrir 2001: una odisea del espacio  i sobretot la seva banda sonora en què Kubrik tria peces de l’hongarès d’origen jueu Ligeti 

 

Prenent una frase del filòsof Adorno, fem un nou salt en l’eix temporal i històric: després de l’Holocaust és impossible la poesia… Es produeix una desconnexió de la natura i la vida, una presència de la fredor, de la matemàtica (inclòs en el nom de les peces). D’una forma o altra en la matemàtica es cerca l’objectivitat que aparca les emocions que han portat a la destrucció i les falses utopies. I tot aquest ideari es filtra en les composicions. Tot això ho trobem de forma molt forta en les composicions de Ligeti, és la banda sonora de la guerra freda.

 

El David també ens cita a Elliot Carter és un altre dels noms importants que cal destacar en l’evolució de la música contemporània modificant la modulació mètrica de les seves composicions.

 

Ens adentrem en geografies més properes parlant de Xavier Benguerel , compositor català, de qui el David Casanova ha pogut interpretar la seva obra completa per a piano. Aquesta obra iniciada al 1957 és la primera d’un llarg nombre de composicions que configuren més de 50 anys de producció. La seva és una composició més objectiva: el treball dels intèrvals, el joc del llenguatge musical, menys relacionat amb l’emoció i cercant una coherència interna. Després flexibilitza aquesta fredor incorporant les emocions però les primeres composicions dels 60 són peces marcades per la fredor en la composició. Escoltem estructures IV (1966)

 

També ens parla el David d’en Pere Casas, un virtuós que ve del món del jazz i beu de moltes influències diferents… fa una música on es barregen molts elements i no renuncia a la tradició musical, simplement obre camins nous cap a noves sonoritats amb un so fresc, natural, directe tot i que la peça estigui escrita.

 

El David, amb l’ajuda del piano, ens mostra altres formes de tocar el piano, apreses a compositors diversos. Altres usos dels instruments que persegueixen una renovació del so, una cerca diferent del llenguatge musical des d’una modificació en la forma de tocar els instruments (escolteu l’àudio de la sessió, minut 01:10h)i ho exemplifica amb Memorias del abismo de Demian Luna.

 

I per acabar el David Casanova ens respon perquè li mou la música contemporània… i ens remet a Paul Auster i els seu llibre Experiments amb la veritat, sobre el funambulista Philipe Petit. Prenent una resposta d’aquest personatge al que li pregunten per què practica el funambulisme ell respon… Perquè és bonic. I això és el que el David ha trobat i ha compartit en aquest descompositor.

 

De dilluns a dijous de 11.30h a 23h, divendres i dissabte de 11.30 a 00h i diumenge de 11.30h a 23h.

BUTLLETÍ

subscriu-te a la newsletter i rep totes les novetats

COM ARRIBAR

LES MORERES

VEURE MAPA