Flamenc i dona amb Maria Jesús Castro
En aquesta edició d'El Descompositor, Maria Jesús Castro parla de la imprescindible figura de la dona en el flamenc i les seves aportacions en el cante i el toque.
Què difícil definir què és la música contemporània. Ja d’entrada sona a una qüestió marginal, residual… No existeix una formació acadèmica en aquest sentit, el David ens confessa que ell no ha tingut possibilitat d’estudiar la música que interpreta i que l’apassiona i, per tant, no ens donarà una visió acadèmica de la música contemporània. Tot i que ara a l’ESMUC sí que comença a haver-hi estudis relacionats i que generen un corpus de coneixement al voltant de la música contemporània, ell ens parlarà de com es connecta ell a la música contemporània i comença a practicar-la. Aquest Descompositor és doncs un itinerari personal cap a la música contemporània.
D’entrada es qüestiona…”Perquè toco música contemporània?” és una música que interessa a poca gent, és minoritària no és fàcil, tampoc no és massa gratificant. Per entendre com arriba a ells ens connecta a dues experiències vitals:
La primera és fruit de la passió per la lectura i és una frase trobada en una llibre de Nietzche, Així parlà Zaratustra, al capítol 4, “l’home és una corda d’iman entre la bèstia i el superhome” som persones que darrere nostre tenim una història que, amb la seva inèrcia i força, ens porta endavant. Aquesta, entre d’altres lectures el porta a una fascinació per les coses difícils i complexes.
La conversa amb un company d’una orquestra en unes festes a Bellvitge, un estiu de finals dels 80 i a propòsit d’una cançó de rock català dels Tancat per defunció, li recomana una pel·lícula de Stanley Kubrik, El Resplandor, sobre un professor obsessionat per escriure una novel·la. Més enllà de l’argument, sobretot la Banda Sonora el va captivar i destaca com una nota sostinguda és capaç de colpejar tant i determinar l’ambient d’una escena.
Totes dues trobades desperten una certa fascinació per “lo lleig”, per l’estètica del terror, de la tensió i per tot allò que tenim amagat a l’interior i que no emergeix socialment. Investigant en aquesta línia el David descobreix com al segle XX aquests elements són molt presents en la creació artística en diferents disciplines, escoles i moviments: Dadaisme, futurisme, música experimental, escriptura automàtica…
Després de la pel·lícula comença a investigar el tractament d’aquesta estètica de la lletjor, de la por que ens porta a ser el millor o el pitjor, de les coses ocultes. D’aquesta recerca descobreix creacions com els contes gòtics d’Edgar Allan Poe , a Baudalaire Les Flors del Mal
De cop el David busca en la música tot això que ha trobat en els llibres, cercant com es plasma en els moviments musicals, aquesta ànsia de superació i aquesta atracció per la lletjor. A primers de segle trobem alguns autors fundacionals que van ser capaços de donar sentit, fer música i fer emergir aquests elements ocults en les persones, a partir de dues estètiques:
- L’expressionisme en què es busca l’emoció personal, l’exili intern, la fragmenntació, la musicalització del dolor. Un dels representants d’aquesta estètica és Schoenberg, de tradició més alemanya.
- L’impressionisme en què es recull la modernitat, la fàbrica, la ciutat… Un dels representants d’aquesta línia és Stravinsky, de tradició més francesa.
El David comparteix amb nosaltres una peça de Arnold Schoenberg , Pierrot Lunaire (1912) . Un seguit de peces composades per a una cantant (que utilitza la tècnica del sprachgesang, cantant i parlant alhora) i un grup instrumental en què posa música a textos en un format cabaret però molt allunyat de la idea prefixada que tenim del cabaret. Aquesta peça la va poder interpretar en directe el mateix David.
