Sturm und Drang

Sturm und Drang. Sí, “Tempesta i empenta”, el nom del moviment preromàntic alemany creiem que defineix molt bé l’ambient musical que generen Böira i Mardemarmo, i ens encaixa amb la seva essència carregada de rauxa.

El seu tipus de música, les imatges que caracteritzen els dissenys dels grups i bona part dels títols de les cançons, aporten a l’espectador sensació d’immensitat enmig de l’espai, enllaçant aquest esperit del romanticisme alemany amb un suggeridor Caspar David Friedrich. A cada grup li vinculem una de les seves obres, on paisatge i natura són quelcom poderós i infinit que provoca respecte en l’ésser humà i, alhora, un desig de fusió amb aquest univers que poèticament ens intriga.

Caminant damunt un mar de boira

En algun moment del concert, un component de Böira comentava que estaven gaudint molt a l’escenari perquè el que ells escoltaven sonava com un disc. Amb perdó, i sense ànim d’ofendre, ens atrevirem a girar l’expressió i direm que, justament, ens va agradar molt el directe perquè no s’assemblava a un disc. Ens expliquem: Un disc elaborat i ple de matisos com el de Si de la runa naixés convé escoltar-lo de forma pausada per captar tota la seva essència. Un bon concert, en canvi, cal que exploti virtuts com la visceralitat, la immediatesa o l’emoció. I això, sens dubte, és el que ens van oferir els Böira a La Capsa la nit de dissabte. Els cors de Vulcano, ben allunyats del micròfon, transmetien experiència vivencial i animal, allò que sovint anomenem “actitud”. I d’aquesta n’hi va haver.

El públic va fruir, també, d’aquells moments delicats tan propis del grup, on el piano pren el protagonisme. Recordem el final de Refugi, on el grup ens acaronava amb melodies tendres i ens portava a la zona de confort, per després fer un gir i endur-nos altre cop a l’abisme, al costat fosc, a allò que ens fa por però que al final ens farà més forts. Fent referència al seu nom, juguen amb una il·luminació bàsica molt cuidada que, enllaçada amb la música i el tempo que marquen amb els seus moviments corporals, ens duu a un joc de misteri i solemnitat; a una atmosfera de melangia i efecte dramàtic; a la poesia des del seu punt de vista personal.

Monjo al costat del mar

Mardemarmo, malgrat una trajectòria relativament curta com a grup, tenen un so madur. El primer que ens crida l’atenció és la cura que posen amb els efectes visuals dels concerts. En aquest cas, es projectaven imatges molt ben coordinades amb la música, que ens recorden la relació de l’home romàntic amb la natura, l’entorn del qual parlàvem a l’inici.

A nivell musical ens trobem amb un so cada cop més compacte i un gran domini de les dinàmiques. Així, el grup ens ofereix progressions lentes i llargues que ens mantenen en tensió durant llargs minuts fins a portar-nos a on ells volen, a l’Sturm und Drang, a la tempesta. Exemples d’això els vam trobar en el tema que va iniciar el concert i que no està al disc, Victoria, amb una progressió de més de 5 minuts, o la peça que el va tancar, Pulsar. És molt interessant la utilització elegant de sons pregravats que ajuden a ampliar la paleta sonora d’un grup amb una instrumentació clàssica de banda de rock. El concert del quartet semblava més aviat un viatge on els temes s’anaven entrellaçant per dur-nos a aquests paisatges inhòspits, a vegades calmats però amb una calma tensa. Mardemarmo ens hi porta de la mà, ens ensenya l’abisme però no ens hi deixa caure.

Böira i Mardemarmo, segueixen el mateix batec del temps però amb pulsacions que els diferencien. Vàrem veure a gent que s’ho passa bé a dalt de l’escenari i no se n’amaga. Dissabte hi va haver una tempesta instrumental a dins La Capsa del Prat que, de moment, amaina fins a la propera càrrega.

Neus Claramunt
Marc Oliveras