EL DESCOMPOSITOR DIEGO RUIZ LLUÍS CABRERA

Un tiento de flamenc amb Diego Ruiz i Lluís Cabrera

Compartir a:

El passat 16 d’abril Diego Ruiz i Lluís Cabrera ens obrien unes primeres vies d’exploració del flamenc en la sisena sessió del Descompositor, aquest club d’escolta de música que organitzem conjuntament amb la Biblioteca Antonio Martín.

I una sessió amb un concepte tan ampli exigeix un exercici de síntesi i de parcialitat per poder explorar. Per això el Diego Ruiz i el Lluís Cabrera, del Taller de músics, ens proposen ordenar la sessió  per etapes cronològiques i, al revés del què seria d’esperar, comencem la casa per la teulada, fent una mirada enrere des del flamenc actual i fins els orígens, el protoflamenc, del què poca constància documental tenim.

Obrim la sessió escoltant Los Planetas i una cançó en col·laboració amb Enrique Morente,  que posa veu a la darrera cançó del disc La Leyenda del espacio. Aquest tema, tendrá que haber un camino, està dedicada a Sideral Dj (Aleix Vergés) mort sobtadament a 2009.

Diego Ruiz i Lluís Cabrera defensen el flamenc més enllà de la ubicació geogràfica i les fronteres, el flamenc com a dispersió i diversitat en tot l’arc mediterrani i que es desenvolupa de formes diferents, plurals… Més enllà que el flamenc sigui patrimonialitzat, la música popular és de la comunitat, de les persones que la senten i el flamenc ha de ser així. Aquesta sessió doncs parteix d’aquest principi ampli, divers i plural d’entendre aquest estil musical

Des de mitjans de la dècada dels 50 fins l’actualitat

A. 92 fins l’actualitat, fase viva la Pepa. En aquest període més actual la guitarra deixa de ser flamenca per acostar-se a d’altres músiques, el ball s’acosta a la dansa contemporània, les veus s’apropen a estils diversos… Un bon exemple d’aquest període de reconfiguració de l’estil flamenc és Miguel Poveda de qui destaquem un treball editat al 2002, Desglaç, on va musicar, en col·laboració amb Miquel Gil, alguns poetes catalans com Narcís Comadira en aquest vídeo en què interpreta Boca Seca.

Aquest apropament del flamenc a d’altres músiques i d’altres expressions és bidireccional i també el jazz, la música d’arrel s’acosten al flamenc i s’hi fusionen. Un bon exemple seria el projecte Qawwali Jondo que Duquende, Chicuelo i Poveda van fer amb Faiz Ali. També el cordovès Arcàngel, Academia del Piacere i Fahmi Alqhai experimenten i fusionen les seves trajectòries a Las idas y las vueltas (2012). En aquest enllaç podeu descobrir una mica més sobre aquest projecte i la seva gestació.

Més projectes en què flamenc i altres músiques es fusionen són Pepe Habichuela & The Bollywood Strings, Yerbagüena (indie), Amalgama (amb música hindú).

Un altra proposta que marca aquesta època és el projecte Son de la Frontera liderat per Raul Rodríguez, el fill de Martirio. Aquest grup va publicar dos treballs, el 2004 i el 2006 en què cerquen les arrels del flamenc a la ciutat de Morón de la Frontera i fortament inspirats en la figura del guitarrista flamenc Diego del Gastor, recuperant un so ben característic de la guitarra flamenca de Morón.

També cal destacar el grup Pata Negra format pels germans Amador (Rafael i Raimundo) i en el què van recrear des del blues de la frontera, incorporant la guitarra elèctrica, la bateria… També Ray Heredia, i el seu únic disc en solitari Quien No Corre, Vuela publicat el 1991 que conté grans hits com La alegría de vivir, lo bueno y lo malo…

Són nombrosos els músics que s’acosten al flamenc des de perspectives diverses. Per citar-ne alguns: Chano Domínguez , gaditanocatalà, pianista de jazz-flamenc, el madrileny Jorge Pardo, millor músic europeu de jazz de l’any per l’acadèmia francesa i que ha pers part dels grans projectes de jazz i flamenc d’Espanya.

El disc Jazzpaña, recull molts dels joves flamencs d’aquesta època acompanyats d’ una de les millors big bands del món. També en aquesta època la discogràfica Nuevos Medios, liderada per Mario Pachecho, és el segell emblemàtic d’aquesta època que recull moltes de les propostes de flamenc i flamenc fusió que hem pogut escoltar.

En aquesta etapa la guitarra ha quedat com el germanet pobre, hi ha una extensa nòmina de guitarristes interessants com Tomatito, Gerardo Núñez, el Niño Miguel, Paco de Lucía, Chicuelo, però destaquem a Rafael Riqueni  i també a Raimundo Amador.

B. De 1973 a 1992

Aquesta etapa comença amb la publicació de Fuente Y Caudal, de Paco de Lucía, el 1973, que inclou la mítica cançó Entre dos Aguas i es tanca amb la celebració de les olimpíades i l’Expo de Sevilla.

En aquest període irrompen per primer cop nous sons al flamenc. I un bon exemple és el projecte de Paco de Lucía, Sólo quiero caminar (1981) que comença a construïr l’essència del Paco de Lucía Sextet amb qui publica, el 1984, One summer night, amb Carles Benavent, Jorge Pardo, Raul de Algeciras, Rubén Danzas, el bailaor Manolito Soler i més… El 1987 treu un altre  disc, Siroco, en què deixant de banda l’esperit del Sextet es llança a l’avantguarda flamenca i a la revisió dels sons flamencs.  Per conèixer més a fons a Paco de Lucía, en Diego Ruiz ens recomana un documental, Francisco Sánchez, Paco de Lucía

Un altre dels grans noms d’aquest període és Camarón de la Isla que, el 1979 publica  La Leyenda Del Tiempo, produït per Ricardo Pachón i que en el seu dia va vendre molt poques còpies (això no és flamenc) que marca un abans i un després amb incorporacions de guitarres elèctriques, incorporació de lletres de Lorca… De Camarón podríem parlar durant hores però ens recomanen una petita joia,  Paris 1987  del concert que va fer Camarón al Cirque d’hivern a París.

Saltem ara a Enrique Morente que compta amb una àmplia discografia i diversa. Sempre va tenir un especial interès pel treball amb les veus i altres estils  com ho demostren les seves col·laboracions amb Sonic Youth, las voces búlgaras, amb cants gregorianos, amb Lagartija Nick i el disc Omega (1996) cantant temes de Leonard Cohen i musicant poemes de García Lorca.

De l’Enrique Morente amb Pepe Habichuela Despegando … La seva àmplia discografia i les nombrossíssimes col·laboracions donen per fer un Descompositor dedicat només al seu treball (prenem nota!)

Manolo Sanlúcar, de San Lucar de Barrameda és un altre dels grans noms d’aquesta època que, tot i la seva extensa discografia, ha estat un dels grans oblidats per part del flamenc. D’entre els seus treballs ens recomanen Tauromaquia, de 1988. Un dels seus grans temes és  Caballo Negro.

Una altra figura, en aquest cas la d’un revolucionari, segurament avançat al seu temps pel punt yeye amb què fusionava el flamenc,  és Miguel Vargas Jiménez, conegut com a Bambino i el seu disc  Canciones De Amor Prohibido en què destaquen grans hits com Bravo o La Pared…

C. Del 1950 al 73. En busca del arca perdida

Anomenem així aquesta etapa seguint l’estela fixada per Faustino núñez, un referent quant a flamencologia avui en dia i que lidera la web flamencopolis.

Antonio Mairena és un dels noms imprescindibles en aquest període. A més de ser cantant va dedicar-se a fer recerca sobre el flamenc, les seves arrels i qualsevol investigació en aquest camp. La recerca del duende iels estudis del cante gitano andaluz van marcar bona part de la seva trajectòria. D’ell escoltem unas Siguiriyas de Cádiz, A mis enemigos . En el camp de la investigació va fer una tasca molt important tot i que molts cops es van canonitzar els seus estudis que en molts cases reduien l’abast i la diversitat del flamenc en favor de la defensa d’allò acadèmic i estudiat com a veritat única. Ell és hereu de l’època de l’Òpera flamenca i els café cantantes que més tard tocarem.

D.1936 al 1954

L’anotologia del cante flamenco  publicada per Hispavox i enregistrada per Perico el del Lunar ens serveix per traçar un canvi d’etapa.  I Diego Ruiz i Lluís Cabrera es centren i destaquen la figura de la bailaora, cantaora i actriu Carmen Amaya de qui enguany se celebren els 50 anys de la seva mort. A més del record a aquesta figura del Somorrostro Barcelonès, ens recomanen “de Carmen a Carmen” un documental realitzat per les alumnes del Màster de documental creatiu de la UAB.

E. Del 1922 al 1936 Ópera flamenca

Aquest període d’òpera flamenca i aquest nom respon a una estratègia econòmica dels promotors de flamenc, donat que l’òpera tributava amb un 3% d’impostos mentre que els espectacles de varietats havien de tributar un 10%. Aquesta fou una època en què els espectacles flamencs van extendre’s per tota Espanya i per les principals ciutats del món. El gran èxit social i comercial assolit pel flamenc en aquest període va eliminar dels escenaris alguns dels pals més antics i sobris en favor d’aires més alegres i vitals.

D’aquesta època es destaquen noms com  La Niña De Los PeinesPepe Marchena,  Manuel Vallejo,  Tomás Pavón, Manolo Caracol… Aprofitem per escoltar Que No Te Guardo Rencor de Pepe Marchena i Acabarás en el Calabozo de Manolo Caracol. La vida que van portar molts d’aquests artistes, canalla i vitalista i que es traspassava a la forma com cantaven…

Ens parlen també, sobre la forma de cantes flamencs i les discussions i diferències entre les “voces laínas” i las “voces afillás

El 1922 es va fer a Granada el primer concurs de Cante Jondo impulsat, entre d’altres per personatges com Federico García Lorca, Manuel de Falla… intentant vitalitzar l’esperit del flamenc com a expressió popular més que no pas com a disciplina escènica. Al concurs només podien presentar-se cantaores amateurs. Va guanyar Diego Bermúdez, també en va prendre part Manolo Caracol…

F. S.XIX- 1864 a 1922. Cafés cantantes

En aquesta etapa es creen i consoliden quasi tots els estils que coneixem més o menys avui en dia. És el moment en què es professionalitza el flamenc i les professions relacionades. Cal destacar d’aquest període a Don Antonio Chacón que va contribuir a centrar molt tots els cants tal i com els coneixem avui en dia.

G. 1847 a 1864 

Antonio Franconetti origen italià i amo del seu propi cafè teatre va tenir força influència en la seva etapa. Altres noms de l’època van ser El FilloEl Planeta…  Però no tenim registres sonors, només en tenim constància per les hemeroteques i materials documentals.

H. De 1812  a 1847. Viva la Pepa!

El 6 de juny de 1847 apareix un anunci “cantante género flamenco gitano Lázaro Quintana” per primer cop es reconeix i es mostren les bases del flamenc en aquesta etapa

Se’ns acaba el temps i ens animen a seguir descobrint el flamenc des d’alguns enllaços com: Flamenco world, FlamencopolisFlamencos de papelPapeles flamencos

Llista del Descompositor de Diego Ruiz i Lluís Cabrera

Llista del tracklist punxat a la sessió

Llista de reproducció a youtube dels vídeos relacionats amb la sessió

De dilluns a dijous de 11.30h a 23h, divendres i dissabte de 11.30 a 00h i diumenge de 11.30h a 23h.

BUTLLETÍ

subscriu-te a la newsletter i rep totes les novetats

COM ARRIBAR

LES MORERES

VEURE MAPA