EL DESCOMPOSITOR MIQUI PUIG SOUL

Una mica de Soul amb Miqui Puig

El Descompositor: Miqui Puig ens traça un mapa sobre el soul

Compartir a:

Va deixar-ho clar des de l’inici, el seu Descompositor no estava plantejat des d’una visió enciclopèdica, ni basada en el rigor sinó que Miqui Puig volia traçar un mapa personal del soul i sobre la seva relació amb aquest estil musical.

D’entrada a qualsevol podria sobtar-li que un noiet blanc, de l’Atmella, i de cognoms Puig i Bosch, pugui emocionar-se fins a extrems insospitats amb el soul. Però no cal, d’entrada Miqui Puig ens defineix el soul com un estil que va de molts llocs a molts d’altres i que està marcat, per damunt de tot, per l’emoció i per ser una música que surt de l’ànima i que, en paraules seves “és una música que t’agafa pels collons”. Això és el soul.

Podríem situar el soul com una deriva de les cançons d’esclaus que venen del blues, quan al rythm’n’blues es comença a posar ritme i les orquestres es reformulen en bandes agrupant els instruments de percussió en una jazz band per reduir despeses.

Les lletres de la música soul van des de les cançons tradicionals d’esclaus que parlen sobre “la bola i la cadena” a parlar d’amor i de cors trencats. Ja cap a la dècada dels 70 la música soul es torna política: aborden qüestions com els Panteres Negres i les lletres esdevenen un vehicle de reivindicació dels drets dels americans. També els 70 porten la música disco que, per a Miqui Puig, també és soul -tot i les discussions que aquesta afirmació genera entre alguns amics i coneguts puristes-.

Miqui Puig escull però “desafío del sonido” de Motown com a primer tema del Descompositor. A Espanya el soul ha estat sempre molt present i, de fet, era la música que es ballava a les discoteques espanyoles als anys 60 i un bon exemple d’això és que Soul Finger dels Bar-kays  va ser un número 1 a totes les discoteques d’Espanya. També va haver-hi soul manufacturat a Espanya que va aconseguir ressò internacional, i va ser gràcies a Los Canarios, amb Teddy Bautista al capdavant.

Per entrar al mercat espanyol molts dels cantants adaptaven grans temes al castellà per poder entrar, un d’aquests exemples és Martha Reeves i el seu Jimmy Mack. També Nat King Cole va haver de fer uns boleros per poder-se vendre…

Miqui Puig diu que per a ell el soul comença amb Ray Charles, tot i les fronteres difoses entre soul i rock’n’roll en la seva obra… (I’ve got a woman de Ray Charles)  I és que aquest home va revolucionar la música dels anys 50 agafant les estructures del rythm and blues originals  i va canviar les composicions i els arranjaments donant més importància al que era la base. Molta d’aquesta música soul beu del góspel, de fet Ray Charles era una persona molt religiosa, cosa que no treu que fos un cràpula i això es reflecteix també en les seves cançons com aquesta en què dóna gràcies a déu a l’existència de les dones. Per concloure amb la figura de Ray Charles ens recomana la lectura de la seva biografia que va fer l’editorial barcelonina global rhytm.

La música del primer soul “sempre m’havia xocat perquè no l’acabava d’entendre, potser el fet de no ser rockabilly em dificultava entendre la idea dels 50… I és que ho havia de provar més”. Com a exemple d’aquest soul primerenc, ubicat entre els 50 i 60 en destaca Chuck Jackson que fa palesa aquesta transició de dècada i de so.

Tots aquests músics de soul venien generalment d’agrupacions musicals que sortien de les barber shops, espais de cohesió de la comunitat afroamericana. Els que destacaven més evolucionaven cap a projectes en solitari i els que no, s’agrupaven, com els Temptations. En l’associacionisme coral feien servir tota la paleta de registres aconseguint sons i emocions impressionants.

Llavors descobrim el Northern soul , un soul obscur del nord d’Anglaterra que es vivia en sales amb terres de fusta, on ballaven tirant polvos de talc a terra i que va entroncar amb el moviment juvenil Mod. Un d’aquests temes és el de Maxine Brown (It’s Fortune), una de les grans oblidades…

De fet, sota el nom de Nothern soul s’apleguen un munt de produccions musicals fetes per segells independents entre el 1966 i el 1973 i que, d’una forma o altra són el primer gènere musical indie. http://www.ladinamo.org/ldnm/articulo.php?numero=30&id=765 )

Cal ser conscients que molts dels cantants de soul han acabat desenvolupant les seves professions fora de la música i els seus projectes musicals han acabat perduts i oblidats. Des de  fa no massa temps però, s’estan recuperant moltes de les figures del soul i se’n reediten discos tot i que sovint plantegen molts problemes sobre qui en té els drets editorials, els hereus del drets… Cosa que sovint complica els projectes de reedicions.

La forma d’accedir a la música era via fanzines, amics, concerts i, A Espanya, la revista “Ruta 66” era de les poques que als 80 abordava i parlava del soul… Però una veritable referència en el Soul i la música negra és el segell discogràfic Motown, també conegut com a Tamla-Motown . A Motown hi havia músics a sou, lletristes a sou i amb exclusivitat… van bastir un imperi discogràfic que ajudar a difondre la música popular a Estats Units. Aquest immens monopoli va tenir també les seves esquerdes i alguns músics de Motown van gravar a Northen Soul entrant a estudis independents en el maleter d’un cotxe. De fet Miqui Puig ens recomana un grandíssim documental que explica les històries de Motown i els seus músics, Standing in shadows of Motown.

Un altre gran nom del Soul i també vinculat a Motown, són The Supremes  i de fet, aquesta banda, és cabdal també en la història del pop a més de ser tot un referent del soul.

The Dells va ser una d’aquestes agrupacions vocals de les que abans parlàvem va fer una de les cançons que també va marcar un canvi en la forma que Miqui Puig té d’escoltar el soul, The Dells There is  molt millor

Aquest és probablement un dels millors del soul, sí, parlem de Sam Cooke va ser un important activista pels drets civils i té una de les veus més colpidores de la història del soul i de la música.

Peculiar també és la vida la del músic Bill Withers que potser coneixereu més pel seu tema “Ain’t no sunshine” que va viure al marge de la indústria i la professió tot i fer un dels hits del soul i que mostra el poder de les cançons i de la música. I és que Bill Withers era tartamut, una història ben curiosa que Miqui Puig ens va avançar i que descobrireu en el documental “Still Bill“.

Timmy Thomas tocava en un hotel amb un orgue, la seva veu i una caixa de ritmes. Les seves produccions tenen o conserven un so senzill però penetrant Why can’t we live together

I ens adentrem en Sade i Miqui Puig no té cap problema en defensar que “Sade és Soul”. Formava part d’una generació que als anys 70 es demarquen del Northen soul i comencen a fer música de ball pels clubs de jazz funk… És una música carregada d’emoció com ho demostra el seu tema més vuitantero Sooth Operator

És curiós però a partir dels 80 no s’escolta música negra a les ràdios espanyoles si no és hip-hop i fins que no apareix el terratrèmol d’Amy Winehouse… Whitney Houston és potser de les darreres que van entrar a la ràdio i això es deu a que el sector de les discogràfiques treballen per promocionar les produccions locals i altres propostes com el soul o la música negra no tenen cabuda a les ràdios i no troben vies de difusió potents a Espanya.

El temps se’ns tira a sobre però, després de fer una defensa del ritual d’escoltar la música en vinil, Miqui Puig dispara alguns noms més del soul:

-Lou Ranuls és el soul dels anys 60, un músic que ve del jazz i que, tot i tenir discos dolents, compta amb cançons absolutament impressionants com For What it’s worth.

-Alice Clark, soul dels anys 70 amb orquestració, molt ben treballat, l’han recuperat i reeditat fa ben poc temps Don’t you Care.

-Marvin Gaye  va ser una altra de les llegendes del segell Tamla Motown, Miqui Puig es confessa devot de la seva música i ens recomana escoltar What’s going on el seu millor disc que va acabar fent a Brusel·les

Però no tot és de fa dues dècades i és que és el torn de parlar d’Amy Winehouse, les gironines Pepper Pots… Miqui Puig ens explica que hi ha gent de vint–i-pocs anys que està fent un soul impressionant avui en dia. Un d’aquests exemples és el soul de Granada fet pels Teenagers que van anar buscar al Roy Elis per enregistrar temes com Let Me take you higher

Miqui Puig s’excusa de no portar al més que conegut Charlie Brown i tria, per tancar la primera sessió del Descompositor, “una cançó emocionant i lacrimògena, bonica que vaig descobrir a partir d’una versió dels The Action” (Mods) Since a lost my baby i que els Temptations van enregistrar amb la Motown.

 

De dilluns a dijous de 11.30h a 23h, divendres i dissabte de 11.30 a 00h i diumenge de 11.30h a 23h.

BUTLLETÍ

subscriu-te a la newsletter i rep totes les novetats

COM ARRIBAR

LES MORERES

VEURE MAPA