Una nova edició del Minifestival de música independent

Ben aviat, a dos quarts de sis, començava una nova edició del Minifestival de Música Independent a La Capsa. Obrien NICE PLACE, i es notava que jugaven a casa (alguns dels seus membres són del Prat) perquè ja hi havia força gent a l’escenari “Carxofa”. Van sonar elegants però potents, com ha de ser per a un grup que beu dels sons sorollosos dels noranta. A continuació Chamizo varen sorprendre els que no els coneixien. El projecte liderat pel personal Santiago Chamizo es va presentar sobre l’escenari amb una consistent banda de cinc músics, i el seu inclassificable so va sonar realment bé. Tancaren l’escenari petit del festival els Balancí, el nou projecte de Ramon Cugat, cançons ben trobades, bones lletres i posada en escena impecable.

Pablo Ríos, el que va ser membre de We Are Standard va obrir l’escenari gran. A poc a poc anava entrant la gent i es trobava de sobte amb tot un espectacle sobre l’escenari. Era ell sol, però l’omplia com si fos una banda sencera… fins i tot quan va deixar la guitarra i es va posar en plan “karaoke discotequero”. Les seves cançons atrevides, plenes de segones intencions i una mica canalles i la seva simpatia van resultar tot un espectacle.
Zelig no era la primera vegada que tocaven a un Minifestival, i cada cop que ho han fet han millorat el seu so, i ja demanen a crits un reconeixement més gran. Bones cançons i bon directe.

Últim Cavall presentaven el seu nou disc “Records de Kyoto” publicat aquest mateix mes de Març per Discos de Kirlian. No ens estranya que el seu disc hagi tingut tan bona acollida fins i tot fora de les nostres fronteres. Les seves cançons treballades des de la primera lletra fins a l’últim arranjament, van sonar ja molt madurs sobre l’escenari de La Capsa, tot i que el seu so no és fàcil traslladar en directe. Per poc que toquin un parell de concerts més sonaran com poques bandes d’aquí hem sentit mai.

False Advertising eren l’aposta jove anglesa del Minifestival per a aquest any. Venien directament dels Estats Units on havien fet els seus primers concerts fora de les Illes Britàniques, i aquest estiu tocaran a tots els festivals de caràcter independent britànics. I no ens estranya, perquè sobre l’escenari van resultar tot un espectacle de força i de confiança en ells mateixos i en unes cançons molt bones. Per un moment em va semblar sentir allò que devien sentir els que van veure a Kristin Hersh o Juliana Hatfield fer els seus primers concerts. Si no són una banda d’èxit aquest any, o seran la següent, però no oblideu el seu nom ni on els vàreu veure per primer cop.
Va ser el torn de Luke Haines. Elegant i simpàtic, va tocar temes de tota la seva discografia, tant el seu últim single “Smash the System” com el primer single de The Auteurs “Showgirl”…. Vaja, un regal per als més fans i per als que no el coneixien, la possibilitat de descobrir un dels personatges més importants de la música britànica des dels noranta.

Linda Guilala van sonar forts…Molt forts. Les cançons del seu nou disc “Psicopática”(Elefant Records) i un parell de “Xeristar” (o sigui, la seva etapa shoegaze, noise o com es vulgui definir ) van sonar com una clatellada. Un concert sense pausa, com els seus discs. I és que no tan sols tenen cançons brillants i un disc d’aquells que no pots parar d’escoltar, a més es nota que treballen molt els seus directes… molts assajos al darrere, sense dubte.

Finalment van venir Helen Love, i amb ells els balls i els salts a la sala. Normal, ja era més de mitja nit i sobre l’escenari teníem uns mites del pop punk, amb poc més de mitja hora sense parar ni un segon, i va ser un fi de festa perfecte.