Xarim Aresté ens posa al dia sobre el projecte trainer

Els Venturi fan cançons. Populars però complexes i plenes de matisos. Algunes composicions tenen 30 anys d’història, altres són noves. Però totes sonen enganxoses i fresques. En el seu mapa sonor el pop predomina tot mesclant-se amb rock, reaggae, funk, blues… ritmes ballables i tornades corejables són marca de la casa així com la personal veu d’en Xavi i la seva particular manera d’entendre la guitarra, a camí entre el cantautor delicat i el guitarrista audaç.

La banda feia temps que estava treballant en el seu repertori per això la producció de les cançons estava ja força avançada quan jo vaig arribar. Instintiva i molt eficientment han arranjat les peces de tal manera que cadascuna conserva la seva personalitat de forma molt definida. Un baix ballarí potent i melòdic (Miquel), una segona guitarra minimalista però decidida (Nacho) i les emotives segones veus de l’Emili, a la bateria, acaben d’arrodonir la peculiar proposta d’una banda que ens apropa als sons i els colors dels anys 80.

En el transcurs dels assajos m’he limitat a donar confiança al grup, doncs crec en les cançons i en el seu potencial fins i tot més que ells mateixos. I de fet, crec que si hi ha hagut cap millora en el seu so, haurà sigut en aquesta direcció. Molts cops la música va més sobre actitud que sobre tècnica. I més sovint encara els músics ens oblidem d’aquest fet.

Hem anat polint cosetes, sobretot pel que fa a patrons rítmics i dinàmica general. Tempos, textures i poca cosa més. La majoria de coses ja estaven funcionant perfectament, sobretot a nivell harmònic, quan jo vaig fer cap. Així, amb l’objectiu final de fer un concert, hem anat treballant les cançons setmana rere setmana, identificant possibles conflictes i bàsicament simplificant cada cop que ens hem trobat quelcom que no ens encaixés del tot.
Personalment penso que la banda està més que preparada per a fer un concert. I de fet encara diria més. Com a fan del grup que ja sóc els emplaço a que treballin una mica més, ara ja si amb l’objectiu de gravar les seves cançons en un disc. Penso que seria una llàstima que aquestes melodies no sortissin mai del seu buc d’assaig. Els Venturi em donen un bon rotllo màxim. I si gravessin un disc jo me’l compraria.

Si hagués de fer un arbre geneològic de The Spammers necessitaria endinsar-me en un veritable exercici de documentació històrica. El nucli dur de la banda és testimoni viu de l’underground metropolità de les últimes dècades i la seva música és una extrapolació d’aquest mateix esperit. The Spammers però és una banda de contrastos doncs el seu so és entre altres coses fruit de la mescla entre la veterania i la joventut dels seus membres. The Spammers és una banda de pulsació punk amb textures garatgeres, melòdica però agressiva i molt ballable. De riffs amfetamínics i lírica propera.

La banda just ha sobreviscut a un canvi radical de formació que sortosament els està encaminant cap al que sembla el seu millor moment. I dic això perquè la seva proposta em sona ara més personal que mai. Potser han deixat de banda certs aires souleros que els estancaven una mica en el perenne revival garajero per a apropar-se a sensacions més indies. Més 90s.

Així doncs jo he arribat en un moment força frenètic del grup. Ens vam posar com a objectiu treballar les cançons de cara a una futura gravació. La idea prèvia era fer un single. Dues cançons. Tot i que cada cop estem més animats… La qüestió és que l’agenda de concerts, el canvi de formació i els conseqüents assajos obligatoris amb la nova banda han fet que ens haguéssim hagut de partir el temps entre la producció del single i els assajos genèrics de repertori.

Jo sempre he tingut la sensació que la potència prové de la unitat i hem enfocat la feina cap aquesta direcció. Per un cantó hem tractat de clarificar la secció rítmica. Arrodonint patrons i mirant diferents opcions en cada cas. Dinàmica, tempo… Per altre cantó hem intentat treballar les guitarres com si fossin una secció, estalviant recursos per tal de gestionar un caudal que és interminable per definició.
The Spammers estan immersos en una fascinant cerca. En busca de si mateixos. Fresca i dionisíacament. Amb coneixement de causa i amb tossuderia extrema. A tope.

Borja y Judit són una parella de multi-instrumentistes molt joves. Fins ara feien versions. Encertades, ben trobades. Sempre buscant allò altre. Jo no en coneixia cap… M’han descobert un parell de tresors de fet… No sé si m’he equivocat redirigint-los. Ells, tot i anar a duo, solien fer sonar un grapat d’instruments en els seus concerts, recorrent a loops i fent entre els dos una petita orquestra de braços i cames. Jo però, em vaig quedar pillat amb la seva nuesa. De sobte, només amb la guitarra i la veu, em feien arribar més lluny. És com que no vull que res em distregui de la immaculada veu de la Judit ni de la complicitat amb la qual en Borja embelleix les llambordes per on caminen les cançons que teixeixen entre els dos.

Em sembla impossible de creure que rere el gust subtil amb el qual han triat el seu repertori fins ara, rere la facilitat que tenen per capbussar-se en diferents instruments (violí, ukelele, bateria, percussió variada…), rere la preciosa i afinadíssima veu de la Judit, rere la intuïció i el talent pur d’en Borja… em sembla impossible de creure, vull dir, que coneixent-los-hi tants dons, tan preuats, siguin incapaços d’escriure les seves increïbles pròpies cançons.

Ens hem fixat doncs dos objectius diferents. Llimar el seu repertori a duo i començar a incorporar cançons noves.
Diria que estem en camí de complir amb èxit tots dos reptes. Hem optimitzat tons i tempos, disposicions a la guitarra… La música cada cop té més aire i més pes. Més curs. I són tan naturals i bonics. Quines ganes tinc d’escoltar les seves cançons.

Xarim Aresté