EL DESCOMPOSITOR FRANCESC CAPELLA

Els sons de Nova Orleans amb Francesc Capella

Compartir a:

El passat 9 d’abril recuperàvem El Descompositor, un club d’escolta de música que vol acostar-nos al context social i cultural en què es dóna una determinada música, el seu sorgiment, les seves derives… Aquestes propostes trimestrals organitzades entre La Capsa, l’Escola de Música i la Biblioteca Antonio Martín són un abordatge a la música des de punts de vista més amplis. Fins ara hem pogut aprofundir en el soul, el punk, el garage, el flamenc, les músiques balcàniques i els sons del gueto.

En aquesta ocasió, el Descompositor ens ha acostat les músiques d’aquesta ciutat de la vora del Mississippí que es mouen entre el jazz, el rythm and blues amb una forta influència cultural dels sons i de les tradicions criolles, franceses, llatines, afroamericanes, etc.

Els orígens de Nova Orleans

Per començar a situar-nos una mica, en Francesc Capella es remunta a la fundació de La Nouvelle Orléans, el 1718  a càrrec de Jean-Baptiste Le Moyne, Sier de Bienville, que va dirigir l’expedició francesa a Louisiana. Poc després la nova ciutat esdevé la capital de Louisiana.

Durant el segle XVIII Louisiana era el principal port del Golf de Mèxic i centralitzava el gruix de tràfic d’esclaus.

Cap a 1762 Louisiana passar a ser propietat espanyola en virtut del tractat de Fontainebleu, com a compensació pel suport que Espanya donava a França davant dels anglesos. Amb l’expansionisme napoleònic Louisina torna a ser francesa però tot just dos anys després, el 1803, és venuda als Estats Units (Louisiana Purchase). El riu Missisispí i el seu port fluvial els connecta amb el centre dels EEUU. A més, cap a 1840, Nova Orleans era la quarta ciutat més poblada.

La Història de Nova Orleans està marcada per la mescla de cultures: l’espanyola, la francesa, l’anglesa i l’afroamericana. A més cal destacar la forta influència cultural i musical del Carib. Aquestes influències són importants també en la pràctica religiosa on trobem la presència del catolicisme, el protestantisme i el vudú (que arriba a Nova Orleans des d’Haití).

Alguns dels trets característics de la música de Nova Orleans provenen de ritmes afrocubans i espanyols. Aquesta herència d’un passat colonial llatí s’evidencia per la tolerància i un cert interès pels cants i els balls dels afroamericans que es fa pal·lesa en quadres i altres manifestacions artístiques.

Abans de seguir, durant tota la xerrada són nombroses les referències a la sèrie de HBO, Treme, que es desenvolupa al Nova Orleans post Katrina i que esdevé una sèrie magnífica per conèixer la ciutat, les músiques i les tradicions d’aquest ciutat mítica del Delta del Missisippí.

A més, Nova Orleans compta amb una llarga i nombrosa tradició de desfilades a l’espai públic per tot tipus d’esdeveniments ciutadans que ja es remunta al s.XIX. Destaca especialment el Mardi Gras, vinculat a la celebració del Carnestoltes. Aquesta és la festa més multitudinària dels Estats Units i compta amb tota una simbologia associada (collarets, tortells, flor de lis…). A més, en aquesta simbologia hi conflueixen també moltes de les influències culturals de la ciutat, un exemple és el dels Indians que desfilen en aquesta festa.

En aquesta mescla cultural, religiosa també hi ha una forta presència de les persones criolles, descendents de colonitzadors (francesos i espanyols) i d’indis nadius o afroamericans que, ja des del s.XIX havien esdevingut una classe mitjana burgesa que reivindicava la seva ascendència cultural francesa i que, en general, comptaven amb formació musical.

Es calcula que a mitjans del s.XIX a Louisiana hi vivien el doble de criolls que de blancs. Però el 1894 un nou codi estatal de segregació assimilava els criolls als negres en termes de drets. Dos comunitats que no tenien res en comú es veien doncs obligades a conviure i sobreviure gràcies a pocs camps econòmics, un d’ells, el de l’entreteniment i el de la música.  A principis del s.XX les bandes més famoses eren liderades per criolls: John Robicheaux, Armand PironBuddy Petit, etc.

Storyville. Música i plaer a Nova Orleans

Cal fer una menció especial a un barri de la ciutat, StoryVille, el barri de prostitució més gran del país amb més de dues-centes cases del plaer censades el 1910. I és que després de la guerra civil, Nova Orleans havia passat a ocupar un lloc secundari en l’economia americana covertint-se alhora en una ciutat perifèrica i amb un marcat pes del món rural del Delta del Missisipí.

L’any 1897 el conseller Sidney Story va impulsar la creació de Storyville com una forma de treure la prostitució dels carrers. Aquestes cases del plaer, coneguts com a Honky tonks comptaven amb música en directe, fet que va generar la ploriferació de pianistes, músics i bandes que omplien el districte dels sons primitius del jazz, el ragtime…

El barri de Storyville va ser clausurat i tancat el 1917, amb l’inici de la primera guerra mundial, el port es va convertir en una base de la marina de guerra i la legislació militar va fer impossible seguir mantenint aquesta prostitució legalitzada.

El ragtime és doncs un dels estils primitius del jazz que va poder-se escoltar als Honky tonks de Storyville  es carcateritza per una forta influència de sons de marxa i ritmes africans. Scott Joplin és un dels representants més destacats del ragtime. De fet, ell mateix va enregistrar amb cilindre de pianola algunes de les seves composicions.

També podem escoltar en Jelly Roll Morton, crioll de Nova Orleans, versionant Scott Joplin anys més tard gràcies a enregistraments fets ja amb piano i que ens permetren veure l’evolució del ragtime gràcies a la biblioteca del Congrés i de la mà d‘Alan Lomax, un important etnomusicòleg que va enregistrar i documentar gran part de la música folklòrica dels EEUU (i també va venir a Espanya!).

Fem un destacat per parlar de la figura del crioll Jelly Roll Morton (1890-1941). Ell és considerat el primer compositor i arranjador en la història del jazz que va destacar també com a pianista. De fet va començar la seva carrera com a pianista al millor bordell de Storyville i és el primer músic de Nova Orleans que destaca i es fa difusió de la seva música. A partir de 1926 fa enregistraments amb la seva banda Jelly Roll Morton’s Red Hot Peppers

En Francesc Capella ens parla també del Blues, un estil derivat i proper també als sons de Nova Orleans al que haurem de dedicar una sessió completa del Descompositor. a diferència d’altres estils, el blues té un valor com a crònica emocional col·lectiva, els cantants de blues assumeixen el rol de juglars que, amb una veu individual, parlen de la consciència col·lectiva, allunyats de temes més espirituals o religiosos.

Al tombant de segle. El naixement del jazz.

A finals del s.XIX i inicis del s.XX trobem a nova orleans diferents tipologies de bandes:

Les Dicty Bands, formades per músics criolls o les Marching Bands on s’hi barrejaven negres i criolls i que eren de mida variable. Les bandes tendien a tocar d’una manera lliure, hot, accentuant el caràcter ballable i lliure de la música. Cal dir que les bandes i les desfilades són una tradició a la ciutat que s’han mantingut fins l’actualitat i que es desenvolupen en qualsevol acte social connectat a la comunitat (enterros, festes, carnavals…). Fruit d’aquestes tradicions podem destacar The Dirty Dozen brass band,  Kermit Ruffins, La Treme Brass Band, etc.

Les Honky tonks eren formacions petites, generalment duos, trios o quartets que treballaven al Honky tonks, bars que generalment es vinculaven a la prostitució. en aquestes formacions generalment hi trobem un piano o guitarra i un o dos instruments d eveus, i també, de vegades, alguna cosa de percussió. Aquestes formacions acostumaven a tocar blues. Per formacions com aquestes van passar músics com Jelly Roll Morton o Sidney Bechet, era un espai de formació i aprenentatge per a molts dels músics vinculats a Nova Orleans.

Les dance bands eren bandes de ball negre que ocmptaven amb una formació bastant fixa: corneta, clarinet, trombó, guitarra, banjo i/o piano, contrabaix, percussió, violí (que més tard desapareixeria).

En Buddy Bolden va ser un excepcional músic que va formar part de Dance bands. El seu personatge està envoltat de llegendes per una vida dura i fascinant que queda recollida al llibre Buddy Bolden and the last days of Storyville, de lectura recomanada pel Francesc Capella. A més, tot i que se sap que va enregistrar alguns dels seus temes no n’ha quedat rastre, fet que contribueix a fer més gran la llegenda d’aquest músic de Nova Orleans.

Un altre dels noms destacats és el músic i compositor de jazz Sidney Bechet (1897-1959), un nen prodigi del jazz de Nova Orleans que ja al 1917 es va desplaçar a Chicago on va tocar amb altres grans del jazz com King Oliver i Freddie Keppard, nascuts també a Nova Orleans. El 1919 Sidney Bechet fa una gira per Europa on descobreix el saxo soprano que farà que s’allunyi del clarinet, l’instrument amb què va iniciar-se de forma autodidacta. Durant la seva carrera va coincidir i col·laborar als escenaris amb Louis Amstrong, a París amb Josephine Baker, Duke Ellington i molts altres grans noms del jazz. També va ser el primer en enregistrar ell sol tocant sis instruments amb el projecte Sidney Bechet’s one man band, amb un enregistrament multipista. D’entre una llarga discografia, el 1938 publica el hit “Summertime” Podeu consultar més sobre Sydney Bechet des d‘aquí .

Ja l’hem citat abans però un altre dels noms de Nova Orleans és el cornetista Freddie Keppard, conegut i apreciat pel seu so fort i brillant amb la corneta. Els seus inicis van forjar-se en la participació en desfilades i marching bands i treballant a clubs de Storyville. als inicis dels anys 20, amb la Original Creole Orchestra, va acostar els sons de Nova Orleans a Chicago, sent una de les primeres bandes en exportar aquest so fora del Delta del Missisipí.

D’aquest període cal destacar, més enllà dels noms propis, a la Original Dixieland Jazz Band. Aquest quintet de músics blancs que s’autodenominaven “els creadors del jazz” van beure de tota la tradició musical afroamericana. Són els primers en enregistrar el jazz, als voltant de 1917, un enregistrament que va ser un èxit i que marca el punt d’inflexió pel que coneixerem com els “bojos anys 20“. Aquest enregistrament fou Livery Stable Blues .

Un altre dels noms a destacar és el de Joseph “king” Oliver, un altre músic que començà a Nova Orleans i a Storiville als volts de 1910 amb l’orquestra d’Arnold Piron i que cap a 1918 es trasllada a Chicago on va formar la seva pròpia orquestra,  King Oliver’s Creole Jazz Band ,en la que va incloure a Louis Armstrong formant una peculiar combinació de dues Cornetes i que ens va deixar joies com Dippermouth blues

Altres noms propis que cal seguir és el del trombonista Kid Ory que va col·laborar amb Louis Armstrong i King Oliver  i que comença la seva carrera vinculat a bandes de carrer i marching bands. Kid Ory passa però a la història com a líder de la primera gravació de jazz d’un grup negre amb la Ory’s Creole Trombone (1922).

Una altra de les bandes mítiques d’aquest període és la New Orleans Rhythm Kings, una banda de dixieland molt popular els anys 20 a Chicago. La banda bevia de l’herència del jazz negre i intentaven imitar la música de King Oliver. El seu enregistrament amb Jelly Roll Morton va ser la primera sessió de gravació mo segregada en la història de la música.

L’orígen del terme JAZZ

El terme jazz s’imposa entre els grups i formacions blanques, entre els músics negres aquest terme no es conolidarà fins a mitjans dels anys 20. L’etimoligia de la paraula és una qüestió molt debatuda donat que deriva d’un argot i són diverses les hipòtsei:

  1. Connotació sexual explícita: realitzar l’acte sexual, o una derivació de gism, semen.
  2. Les jazz-belles eren prostitutes de Nova Orleans, que rebien aquest apel·latiu per la seva característica olor a perfum de gessamí
  3. Un terme d’orígen africà relacionat amb la dança (jaja = ballar, o tocar música; jasi = viure acceleradament)
  4. Terme relacionat amb el francès crioll de Louisiana, jaser = xerrar, fer-la petar, inclús burlar-se’n / chasse beau = pas de ball del cakewalk, que deriva en jasbo, apel·latiu que reben alguns músics als anys 20.

El 1901, comencem el segle XX amb el naixement, a Nova Orleans, d’un dels grans noms associats a la història del jazz, el trompetista i vocalista Louis Armstrong. Ell és considerat el primer gran solista donat que passa de la improvisació col·lectiva al solo individual, tracta la veu d’una forma instrumental, té una gran capacitat per versionar temes populars de manera jazzística. El seu so era inconfussible, un registre molt ampli, un fraseig enèrgic, vibrant i articulat… Va col·laborar amb grans noms del jazz i va prendre part de formacions ben diverses. Podríem dedicar-li també un descompositor sencer però us recomanem que llegiu i investigueu més sobre ell!! Us deixem amb un tema de Louis Armstrong & his hot fives.

I seguint amb Louis Armstrong en Francesc Capella ens acosta a la figura de la pianista Lil Hardin, segona dona de Louis Armstrong i un personatge clau per entendre la carrera del músic. Lil Hardin va formar part també de la banda de King Oliver, La Creole Jazz Band.

Re-lectures actuals del jazz tradicional de Nova Orleans

Aquest Descompositor podria allargar-se un cap de setmana amb la gran quantitat d’informació però en Francesc Capella ens en fa una acurada selecció i seguim ara amb noms i referències per poder investigar i aprofundir en el jazz des de diferents moments històrics. Així que saltem uns anys i comencem a descobrir el trompetista Wynton Marsalis que va iniciar la seva carrera tocant amb els Jazz Messengers d’Art Blakey i influenciat per l’esperit avantguardista de Miles Davis.  Aquest trompetista, a finals dels anys 80, comença a reivindicar l’herència de la tradició del jazz de Nova Orleans, recuperant i fent homenatges als grans dels inicis del Jazz és el tema In The Court ok King Oliver que teniu a continuació.

 

Un altre dels noms destacats és el de Kermit Ruffins, un dels herois locals de l’escena del jazz de la Nova Orleans actual en què sap mesclar i fusionar de forma fresca i desinhibida els sons tradicionals i els més actuals. A més, és un dels personatges que apareixen més sovint a la sèrie més que recomanada Treme (HBO).

 

L’any 2006, el cineasta Spike Lee va enregistrar el documental When the levees Broke: A Requiem in Four Acts sobre la catàstrofe de l’Huracà Katrina. El director va encarregar a Terence Blanchard la banda sonora que va quedar recollida en aquest disc A Tale Of God’s Will (Requiem for Katrina). El primer tema del disc és Ghost of Congo Square, una evocació de la plaça en què els esclaus es trobaven per ballar i cantar als inicis de la creació de la ciutat.

 

Un altre dels noms que cal destacar és el del trompetista Nicholas Payton que s’ha significat amb el rearranjament de clàssics del Jazz com When de Saints Go Marchin’In inclòs en l’àlbum Gumbo Noveau.

 

Les músiques rurals

 

Més enllà del jazz, cal destacar que a Nova Orleans i al Delta del Missisipí trobem altres tradicions culturals i musicals que donen riquesa als sons de Nova Orleans. El Francesc Capella ens trasllada a la desembocadura del Missisipi, una zona humida, verda, deltaica i aïllada (pels qui heu vist True Detective, parlem d’aquesta zona ;-). tot i ser a 80 quilòmestres de nova Oleans aquest territori viu molt aïllat i té una configuració social més diversa, fruit de l’arribada de molts canadencs francòfons que van ser deportats al delta quan Canadà es va incorporar a la Corona britànica.

 

Des de finals dels anys 20, la música tradicional Cajún ha començat a ser coneguda i difosa i, en l’actualitat forma part del ric ecosistema musical de Nova Orleans. Aquesta música incorpora fiddles (violins), guitarra, acordió diatònic, trinagle i/o culleres. La manca de temps ens obliga a passar ràpid per aquests estils però el Francesc ens posa en la pista d’alguns noms com The Balfa Brothers, Beau SoleilIry LeJeune… I ens posa dos cançons, Le Danse de Mardi Gras i també  Tit Galop pour mamou

 

Un altre incís per un altre estil, la música Zydeco, que té el mateix Té el mateix orígen que la música cajun, però històricament és interpretada per músics negres o mestissos. És una música cajun fusionada amb blues i rock, que també té una forta presència a Texas.

 

El gran pioner i difusor del Zydeco va ser Clifton Chenier, que va començar als anys 50, i que va substituïr l’acordió diatònic per l’acordió-piano cromàtic, fet que permetia tocar els carácterístics cromatismes del blues. Podeu escoltar la seva discografia des d’aquí La formació tipus d’una banda de Zydeco és: acordió cromàtic, baix elèctric, guitarra elèctrica, washboard, bateria.

 

Després de la II Guerra Mundial: Rythm & Blues, R’nR, Soul, Funk

 

Tot i que el temps se’ns tira a sobre, el Francesc fa un darrer sprint per presentar-nos estils i sons que ocupen els clubs i els carrers de Nova Orleans a partir de 1945. I comencem amb una nissaga famioliar, els Neville Brothers que han format part de nombroses bandes i projectes musicals a la ciutat. Un d’ells és l’Art Neville que ja amb 16 anys canta el seu primer èxit amb The Hawkettes (Mardi Grass Mambo).

 

Un altre dels temes clàssics sorgits a Nova Orleans és Let The Good Times Roll de Shirley & Lee i versionat per moltíssims artistes com Ray Charles, B B King, The Animals, Red Hot Chili Peppers.

 

Seguint amb el llistat de recomanacions i pistes per moure’ns pels sons dels 50-70, en Francesc ens parla de Fats Domino per referir-se a l’incipient so rock’n’roll.

 

Un altre dels noms de l’escena funk a recordar és The Meters, una banda de funk fundada a Nova Orleans el 1967 i liderada pels germans Neville esmentats una mica més amunt. I un altre dels mites és Dr. John (Malcolm Rebbennack), una de les grans icones musicals de la ciutat en l’actualitat i que es mou en registres ben diversos dins el so de la ciutat: del Funk psicodèlic de Right Place Wrong Time (1973), a Iko Iko, una cançó ja tradicional cantada en una mescla de francès i crioll.
I per si no és poc… Us deixem amb algunes imatges de la xerrada i un breu reportatge del Elprat.tv

 

De dilluns a dijous de 11.30h a 23h, divendres i dissabte de 11.30 a 00h i diumenge de 11.30h a 23h.

BUTLLETÍ

subscriu-te a la newsletter i rep totes les novetats

COM ARRIBAR

LES MORERES

VEURE MAPA