El passat 28 de febrer es va celebrar el primer Dinar de Bucs, tot i que la tradició de quedar amb els usuaris de bucs amb l’excusa d’un àpat fa anys que se celebra a La Capsa. Altres anys amb un sopar, enguany amb un dinar a l’aire lliure, un canvi de format que ens va portar a celebrar una edició inoblidable.

A les dotze del migdia en reuníem al pati de Promoció Econòmica amb un escenari expectant i unes brases que començaven a treure fum. Per trencar el gel, a l’entrada es repartien noms de components de grups famosos: “ets George Harrison, has de trobar al teu Paul, Ringo i John”. Una manera de barrejar als components dels grups que assagen als bucs (que en tenim de totes formes i colors!) per participar al “Bingo de Bucs”.

A l’hora del vermut vam obrir el Micro Obert, guiat per Carlos Sáez, qui fa de l’escenari un espai una mica més agradable i sempre troba les paraules exactes. Cada grup va tocar dues cançons originals, i el talent i la diversitat va superar tota expectativa.

Els primers a pujar a l’escenari van ser Engels un grup jove format per alumnes de l’escola de música amb influències del rock classic com Led Zeppelin o Guns n’ Roses amb molta qualitat i que prometen molt, tot seguit va ser el torn dels Diversión Ends, un altre grup jove que pujava a l’escenari per primer cop amb el seu pop/rock/indie en castellà.

En tercer lloc, van sortir a l’escenari un dels grups més importants que ha donat aquesta ciutat, els Extra: el seu hit Isabel de 1982, ens va transportar a l’època daurada del pop en espanyol, en el seu so en directe, encara tant fresc i potent com fa 40 anys, ens feia entendre com havien signat amb Belter, una de les discogràfiques més importants de l’època.

Tot seguit era el torn de Kuz y los S.O.S: d’entre l’amalgama hipnòtica de la percussió, s’elevava la veu d’Edgardo, que versionant temes clàssics de cantautors sud-americans com La Luna de Rasquí de Jorge Drexler va preparar-nos pel dinar i van tancar aquesta primera ronda de música en directe.   

Havent gaudit d’aquesta primera tanda de grups de Bucs, ja ens corria la rata pel ventre. Però abans, tocava jugar. Va arribar el torn del Bingo de Bucs, on a través de definicions d’alguns grups que assagen a La Capsa, s’havia d’esbrinar el nom d’aquests. Us deixem alguna d’aquestes descripcions, perquè no tenen pèrdua (totes reals):

-       Si Pedro Sánchez fos un barrufet britànic, què seria? (Blue Dog)

-       Va escriure El Manifest Comunista amb Marx (Engels)

Ara si, es va obrir la cua de la barbacoa! El Bar de La Capsa va fer anar les graelles com ningú i ens van delectar amb llonganissa, hamburgueses, carxofes i pastís de postres. Mentrestant, el Viyou i el Teo van oferir el millor maridatge musical amb el seu b2b.

Ja amb la panxa plena i, per a sorpresa de tots, va començar a clarejar. Un sol de finals d’hivern va il·luminar amb precisió els següents en actuar: els mítics i tan estimats The Blue Majer’s. En actiu des de 1965, conserven la seva essència i la passió per la música com si fos el primer dia; d’entre altres, es van regalar una versió a ritme de rock’n’roll del tema “Ojitos Negros”, d’Antonio Machín.

El quintet de ska The Irians van ser els següents en tocar, encenent l’ambient amb ritmes festius i una energia contagiosa que va fer moure tot el públic des del primer compàs. El trio Blue Dog, amb Ana Sánchez, l’excantant dels enyorats Spammers, al baix i la veu, van pujar per primera vegada a un escenari per presentar-nos aquesta nova proposta de pop-rock, on les cançons respiren sinceritat i una energia crua que connecta amb el públic des del primer moment.

Que te funken són uns musicassos; com el seu propi nom indica, és una banda basada en ritmes funk. Vam veure la versió instrumental del grup, ja que el seu cantant no va poder acompanyar-los per problemes de veu. Així i tot, van demostrar una qualitat impecable sobre l’escenari. Esperem veure’ls ben aviat al complet.

El punt final de la jornada el van posar Superclass, power trio format per tres músics que hem vist en moltes formacions i projectes musicals de la ciutat, com ara Els Turistes o Els Flaming Shakers, per destacar-ne dos. De fet, el Viyou al baix i el guitarrista Joan Martínez van ser excompanys de l’Ana als Spammers.

L’últim tema que van tocar va ser una immillorable versió de Parklife de Blur, amb la col·laboració de Teo, el cantant de Diversión Ends, fent l’speech de la cançó; si tancaves els ulls, semblava que hagués pujat el mateix Phil Daniels a l’escenari.

Un reflex del que va generar una trobada com aquesta: encreuaments generacionals, noves amistats i bona música.

GALGO DIAMANTE

Galgo Diamante són un trio català, on el soroll amigable i el hooliganisme musical predominen al seu directe- Amor, remordiments, i sensacions buides estableixen els sentiments que plasmen a les lletres. Cançons explosives amb melodies senzilles i guitarres desenfadades que passen d'un noise pop fins a l'indie punk.

JUNIO

Pedals a foc, bombo a negres i melodies que des del primer segon et porten a festes sota el sol. Des de Madrid, Dani, Alex i Marina fan bona la recuperació del rock alternatiu dels 90 més directe i amb lletres fetes per superar la "bajona" natural de la generació sense futur. Estan preparant noves cançons...

MI AMIGO MAC

mi amigo mac presentarà el seu primer LP, "la más alta manifestación de la magia", produït per Borja Pérez del Pozo a La Nave Hermosa. Luli, Charro i Alejo, són amics des de l'institut, i des del 2020 desenvolupen un projecte ple de guitarres potents, baixos eixordadors i lletres que parlen del que fa mal i cura a la vegada.

Amb "la más alta manifestación de la magia", mi amigo mac es consolida al gènere emo guiats per la influència de referents com The Story So Far, Blink 182, Nueva Vulcano i Modern Baseball. Aquest disc és una invitació a travessar el dolor i a fer-te pols, com diuen ells, per trobar la força per continuar endavant.

ME AND THE BEES

Arriben brunzint, batent les ales 200 vegades per segon, a 250 hertzs. Me and the Bees: amigues i residents a Barcelona, se salten passos de zebra i semàfors en vermell per atrapar-te, amb molta mel (i una mica de mala llet) acumulada i amb el fibló apuntat a l’últim solc de la teva memòria i el teu cor. Després de vuit anys en silenci, ja són aquí: Ester Margarit, vocalista dolça que sap mastegar la pena com un xiclet i escopir-la a una tornada rodona; Carlotto Leoz, el noi que fa guitarrassos amb el serrell, però que sona divertit i tentinejant; Eli Molina, la cosina dels Wipers, amb la seva guitarra mata-cretins; i Vero Alonso, la dels cors alts i solos a vegades enfadats.

RADIOACTIVAS

Potent quintet de punckroqueres nascudes a l'eclosió del Detroit més egarenc i barceloní. El seu so, influït per bandes com Babes in Toyland, L7, The Cramps, The Stooges, MC5, Parálisis Permanente o Desechables, va directe al cervell, és canalla i divertit. Es van formar el 2014 després d'un concert de Giuda i procedeixen del Vallès, Barcelona i rodalies. Aquestes riot girrls, les Femmes del Punk Rock Barcelonès, no us deixaran indiferents!

DIVERSION ENDS

Grup format per quatre amics dinosaures amb moltes ganes de fer música. El seu estil està influenciat per bandes com Cala Vento, Car Seat Headrest o Blur, i es podria definir com a rock indefinit. Tot i que el nom de la banda pot convidar a pensar que la seva música és trista, divertit és una de les paraules que millor encaixa per descriure el que els agrada fer.

I després al Bar de la Capsa... SESSIÓ DEEJAY DE MEOW + MONAMI!

Concert organitzat conjuntament amb Meloms, associació de melòmanes del Prat.

L’exposició “Aquí tothom canta!”, que es pot visitar al Cèntric, ofereix un recorregut pels 175 anys d’història musical de la ciutat, des de 1850 fins al 2025. Organitzada en motiu del 30è aniversari de La Capsa, la mostra es divideix en tres blocs que reflecteixen els diferents formats i estils musicals al llarg del temps.

La música s’hi presenta com a eina d’expressió, cohesió social i construcció d’identitat local. Tot i els canvis en gèneres i tecnologies, sempre ha estat un element clau de trobada.

El recorregut inclou des de corals del segle XIX i sardanes, fins al rock dels anys 50, el rap i hip-hop dels anys 90, i l’escena musical diversa i feminista actual. També es posa en valor l’impacte dels fluxos migratoris i l’ús d’espais com bars, discoteques, La Capsa, i el Parc Nou com a escenaris clau.

L’exposició posa de manifest que la música ha estat i continua sent una part essencial de la vida quotidiana i de la identitat col·lectiva del Prat. No només ha acompanyat esdeveniments socials i festius, sinó que ha servit com a espai de resistència, d’expressió personal i comunitària, i com a mitjà per crear vincles entre generacions i cultures diverses. La mostra reivindica que l’accés a la música és un dret cultural fonamental. També evidencia que disposar d’espais adequats per crear, compartir i gaudir de la música és clau per mantenir viu el teixit social i afavorir la participació ciutadana. Així, el recorregut no només és històric, sinó també una crida a preservar i enfortir el present i futur musical de la ciutat.

L’exposició també està vinculada amb el 30è aniversari de La Capsa, un projecte innovador, jove i experimental que ha esdevingut un espai de trobada i el bressol de nombroses propostes culturals i creatives que avui donen forma i sentit al Prat. Al llarg d’aquest any, La Capsa anirà oferint programacions commemoratives d’aquests 30 anys, estigueu atents perquè aviat tindrem més informació.